Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

En conseqüencia, Glaucó, vaig dir, ¿aquesta llei del cant és ja la que l'exercici dialèctic acompleix? Tot i ser intel·ligible, l'imitaria la facultad de la vista, que dèiem que s'aplica a mirar als vivents tal com són, als astres tal com son i per fi al sol tal com és. Així, també quan algú s'aplica mitjançant l'exercici dialèctic, sense recórrer als sentits i sí a la raó, a marxar cap al que és cada cosa en ella mateixa i no es deté abans d'haver capit amb aquest enteniment què és el bé en si, aquest pervé al límit mateix de l'intel·ligible com aquell pervenia llavors al del visible.

- Ben bé que sí, va dir.

- ¿I què? Aquesta marxa ¿no l'anomenes dialèctica?

- Sí.

- I l'alliberament dels lligams, vaig fer jo, i girar-se de les ombres cap a les figures i el foc i muntar del fons de la cova fins al sol, i allí la impossibilitat de mirar encara als animals i a les plantes i a la llum del sol, sinó només a les divines figures en les aigües i les ombres de les coses de debò però no ja a les ombres de les figures que projecta un foc que, comparat amb el sol, és de la mateixa mena que elles: l'aplicació a totes les arts de què hem anat parlant té aquest poder, a més de fer muntar allò que de més lúcid hi ha en l'ànima cap a la contemplació del que hi ha de millor en la realitat, de la mateixa manera com abans feia muntar allò que de més clar hi ha el cos cap a la contemplació del que hi ha de més palès en l'àmbit del corporal i visible.

- Per la meva part, va dir, jo ho accepto així, i tanmateix ben cert que em sembla difícil d'acceptar, tot i que, vist d'una altra manera, em sembla difícil de no aceptar-ho així. Això no obstant, com que no és la d'ara l'única ocasió que sentirem parlar d'aquest tema, sinó que haurem de tornar-hi sovint, deixem-lo establert en el sentit que diem ara i anem cap a la llei del cant mateixa i explorem-la com hem fet amb el proemi. Digues, doncs, la facultat dialèctica de quina mena és i en quantes parts es troba dividida i quins són els seus camins, perquè aquest camins, pel que em sembla, deuen ser els que menen allí on qui hi pervé troba repòs del camí i terme de la caminada que ha fet.

- Però ni tu, amic Glaucó, vaig fer jo, seràs capaç de seguir-me, tot i que de part meva no hi faltaria voluntat, i no veuries ja figures del què diem sinó el ver mateix -alló que a mi m'ho sembla, almenys. Si de debò o no, això ja no val la pena de mantenir-ho fort, però sí que hem de fer-nos forts que se'n pot veure quelcom de semblant. ¿O no?

- Sí, i tant.

- ¿I també que la facultad dielèctica és l'única que pot fer el ver palès a qui segui expert del que abans hem explorat, i que cap altra no pot?

- Sí, va dir, també val la pena de mantenir-ho fort.

- Això sí, vaig fer jo, que si ho diem no es ho contradirà ningú, que ni hi ha cap altre camí per empendre metòdicament la tasca de capir, punt per punt, cada cosa en allò que la caracteritza. De totes les altres arts, les unes són relatives a les opinions i a la voluntat humana o bé a la producció i composició, o bé es dediquen del tot a la cura i a la criança dels resultats de la producció i la composició; les restants, les que hem dit alguna cosa copsen del que és, la geometria i les que se'n segueixen, veiem que somiegen, sí, sobre el que és però els és impossible de veure-ho despertes, en tant que, servint-se d'hipòtesis, les deixin inamovibles, car no en poden donar raó. En efecte, qui pren com a començ, allò que no sap i d'allò que no sap trena el final i el d'enmig, ¿quina possibilitat té que l'acord de tot plegat resukti un saber?

- Cap, va fer ell.

XIV. -Doncs el mètode dialèctic, vaig fer jo, és l'únic que, deixant de banda les hipòtesis, fa camí cap a aquell començ on es fa fort, i l'ull de l'ànima, submergit al bell mig d'un llot bàrbar, l'arrosega amb dolcesa i el mena cap amunt, servint-se, com d'axuliars en aquesta tasta de conducció, de les arts de què hem tractat, les quals hem anomenat sabers motes vegades seguint l'usatge, però han de menester d'un altre mon, que designi quelcom més diàfan que l'opinió però més fosc que no el saber.

PLATÓ, La República, 532 a-533 d

Quant a l'entendiment, prenguem-ho així, ço és, comtemplant qui són els que anomenem entendimentats. Sembla, sí, que és d'home entenimentats el poder deliberar bellament sobre el que és bo per a ell i convenient, no en part, com en el que es refereix a la salut o a la vigoria, sinó en el que afecta el fet de viure bé en la seva totalitat. N'és senyal que diem que són entendiments en alguna cosa els que s'apliquen, ponderat-ho bé amd la raó, a atènyer el fi en quelcom que no té un art.. De manera que qui delibera fóra entenimentat; i ningú no delibera sobre res que no pugui ser d'una altra manera o que no accepti de ser dut per ell a la práctica; i així, tal com el saber necessita demostració, i, de tot allò que els principis no accepten que sigui altrament, no hi ha demostració perquè tot en ells accepta ser d'una altra manera, i tal com tampoc no hi ha manera de deliberar sobre el que és per força, en resulta que l'entendiment no fóra saber, com tampoc art. No fóra saber perqué accepta que el dut a la pràctica sigui altrament, i no fóra art perquè la mena de la producció i la de la praxi són diferents. Car el fi de la producció tampoc no és el mateix, com no ho fóra el de la praxi, perquè dur bé les coses a la pràctica n'és en si el fi. Queda per dir, en conseqüencia. que és un capteniment verament racional que rau en la pràctica del que per a l'home són coses bones i coses dolentes. És per això que creiem que Pèricles i gent com ell són entenimentats, perquè són capaços de contemplar què és bo per a ells mateixos i per als homes. Són d'aquesta mena, creiem, els qui s'ocupen de l'economia i els polítics. D'aquí ve com anomenem el seny, que és el que salva l'entendiment -l'anomenem sophrosyne, mot format de salvar, que es diu sotzien, i entendiment, que es diu phronesis. I el que salva, de fet, és aquesta mena d'impressió, perquè el plaent i el dolorós no destrueixen ni torcen tototes les impressions -no, per exemple, la impressió que un triangle té els angles iguals a dos rectes- sinó les que tenen efectes pràctics. Perquè els principis del que és dut a la pràctica són la causa per la qual és dut a la pràctica, però tan aviat com el plaer o el dolor destrueixen un home, immediatament el principi no se li fa palés; val dir que no se li fa palés que és per aquesta causa i amb aquesta finalitat que ha d'escollir i dur a la pràtica. La maldat, en efecte, destrueix el principi. De manera que és forçós que l'entendiment sigui capteniment verament racional, dut a la pràctica en relació als bens humanals. Tanmateix, és de l'art que la virtud és pròpia, i no de l'entendiment. És preferible qui s'erra voluntàriament en art, però menys pel que fa a l'entendiment, com igualment pel que fa a les virtuts. És evident, doncs, que es tracta d'una virtud i no d'una art. Atès que hi ha dues parts de l'ànima que tinguin raciocini, la virtud hauria de pertànyer a una d'elles, la que es forma d'opinions, perquè l'opinió es refereix allò que accepta ser d'una altra manera, tal com fa l'entendiment. El qual, de tota manera, no és un capteniment racional i prou, com n'és senyal el fet que aquest capteniment pugui passar per alt i no, en canvi, l'entendiment.

Essent així que el saber té com a objecte l'universal i que és per força; essent així que tant el demostrat com tota llei de saber tenen principis -car el saber és racional-, del principi del que sabem no hi hauria ni saber ni art ni entendiment. El que se sap ha estat demostrat, mentre que el saber, l'art i l'entendiment s'escau que es refereixen a coses que accepten ser altrament i que, doncs, tampoc no són l'objecte de la saviesa, car el savi és així que en alguns casos dóna la demostració. I si el saber i l'entendiment i la saviesa i la saviesa i la intel·ligencia ens són la base de la veritat i del fet que no estem enganyants sobre tot el que accepta i tot el que no accepta ser altrament, i si cap d'aquestes tres -vull dir l'enteniment, el saber, la saviesa- té els principis per objecte, queda la intel·ligència per tenir-los-en.

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, llibre VI

A l'edifici dels conceptes, tal com hem vist, traballa originàriament el llenguatge, en èpoques posteriors hi treballa la ciència. Així com l'abella construeix les cel·les i ahora les emplena de mel, igualment la ciéncia treballa sense parar en aquest gran columbarium dels conceptes, necròpoli de la intuïció, hi construeix sempre pisos nous i més elevats, apuntala, neteja i renova les cel·les velles i, sobretot, s'afanya per emplenar aquest bastiment fins a la monstruositat i per introduir-hi en ordre el món empíric, això es, el món antropomòrfic. Si l'ésser humà que actua ja lliga la seua vida a la raó i als seus conceptes per tal de no ser arrossegat contínuament i no perdre's ell mateix, així l'investigador construeix la seua cabana frec a frec de la torre de la ciència per tal de poder cooperar en aquesta construcció i trobar ell mateix protecció sota la bastió que hi ha. I li cal protecció: perquè hi ha poders terribles que sense parar l'envaeixen i que a la veritat científica oposen "veritats" d'espècie completament diferent amb les etiquetes més heterogènies.

Aquest impuls vers la formació de metàfores, aquest impuls fonamental de l'èsser humà que no es pot deixar de banda en cap moment perquè amb això es deixaria de banda l'ésser humà mateix, no està, en veritat, vençut, a penes si es troba contingut pel fet que a partir dels seus vaporosos productes, els conceptes, es contrueix un nou món, rígid i regular, com una fortalesa per a ell. Mira de trobar per a la seua activitat un nou àmbit i un altre llit de riu, i ho troba en el mite i, en general, en l'art. Sense parar desordena les rúbriques i cel·les dels conceptes perquè hi introdueix noves transferències, metàfores, metonímies; sense parar mostra les ganes de configurar el món existent de l'ésser humà despert d'una manera tan acolorida, irregular, inconseqüent. incoherent, tan plena d'atractius i enterament nova com ho és el món del somnis. En si, certament, l'ésser humá despert només s'adona d'això, del fet que està despert, per mitjà del rígid i regular filat de conceptes, i justament per això de tant en tant arriba a la creença que somia si una vegada l'art esquinça aquest filat de conceptes. Pascal té raó quan afirma que, si totes les nits ens vinguera el matex somni, ens n'ocuparíen justament en la mateixa mesura que de les coses que veiem tots el dies: "Si un artesà estiguera segur de somiar totes les nits durant dotze hores seguides que era rei", diu Pascal, "crec que seria justament tan venturós com un rei que somiara totes les nits durant dotze hores que era artesà". El dia despert d'un poble míticament espavilat, més o menys com el dels grecs més antics, és en realitat, mitjançant el prodigi que es produeix contínuament, tal com ho admet el mite, més semblant al somni que al dia del pensador ciencíficament desencisat. Quan cada arbre pot parlar un dia com una nimfa o quan déu sota l'aparença d'un brau pot rapir donzelles, quan la mateixa deessa Atenea és vista de sobte travessant els mercats d'Atenes amb un bell carruatge en la companyia de Pisístrat i això es creia l'honrat atenès-, aleshores a cada instant, com en els somnis, tot és es possible, i la natura en conjunt festeja l'esser humà com si només fóra la mascarada dels déus, que sols per fer broma van enganyar l'ésser humà en totes les figures.

F. NIETZSCHE, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, cap. 2

Davant els nostres ulls es produeix avui un moviment semblant. Les relacions burgueses de producció i comunicació, les relacions burgueses de propietat, la moderna socientat burguesa en definitiva, que ha desencadenat com per art de màgia uns mitjans de producció i de comunicació tant ingents, sembla l'aprenent de bruixot incapaç de dominar els poders subterranis que ell mateix va conjurar. Des de ja fa dècades, la historia de la indústria i del comerç no és sinó la història de la rebel·lió de les modernes forces productives contra les modernes relacions de producció, contra les relacions de propietat les quals són les condicions de vida i del domini de la burguesia. N'hi ha prou amb referir-se a les crisis de comerç, la reincidència periòdica de les quals contínuament posen en qüestió de manera sempre amenaçadora l'existéncia de tota la societat burguesa. En les crisis comercials es destrueix sistemàticament no solament un gran part dels productes produïts sinó fins i tot de les forces productives creades. En les crisis esclata una epidèmia social que semblaria absurda a totes les èpoques anteriors: l'epidemia de la superproducció. La societat es troba de cop i volta que recula a un estadi de barbàrie momentània. Una indigència, una guerra general devastadora semblen anorreats. I per què? Perquè té massa civilització, massa mitjans de vida, massa indústria, massa comerç. Les forces productives de les quals disposa ja no li serveixen per al foment de la civilització burguesa i de les relacions burgueses de propieat. Al contrari, han esdevingut massa poderoses per a aquestes relacions que les obstaculitzen, i quan superen aquest impediment, desorganitzen tota la burguesa i posen en perill l'existència de la propietat burguesa. Les relacions burgueses s'han fet massa estretes per abastar la riquesa creada per elles. Com ultrapassa la burguesia les crisis? Per una banda, gràcies a la destrucció forçosa d'una quantitat de forces productives, i per l'altra, mitjançant la conquesta de nous mercats i l'explotació més a fons dels vells mercats. I de quina manera? Doncs tot preparant crisis més potents i que afecten més espectes, així com també tot disminuit els mitjans que poden evitar les crisis.

Les armes amb les quals la burguesia va anorrear el feudalisme ara es dirigeixen contra la pròpia burguesia. Però la burguesia no sols ha forjat les armes que l'han de matar, també ha produït els homes que portaran aquestes armes: els obrers moderns, els proletaris.

En la mateixa mesura que la burguesia, és a dir, el capital, es desenvolupa, també ho fa el proletariat, la classe dels obrers moderns els quals només viuen si troben treball i només troben treball si el seu treball fa créixer el capital. Aquest obrers que són obligats a vendre's al detall són una mercaderia com qualsevol altre article del comerç i per tant es troben sotmesos a totes les incidències de la competència, a totes les oscil·lacions del mercat.

K. MARX i F. ENGELS, El manifest comunista