Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

A l'Espanya del segle XVIII, socialment retardada i políticament reacionària, els pocs intel.lectuals oberts a les idees de l'Iluminisme europeu("els liberals") no són una força política, no poden fer més que viure amb aborronadora lucidesa la tragèdia d'una nació en procés de regressió dins d'una Europa en progressió. Goya és d'estos... La raó, per a Goya, es només l'exorcisme amb què avoca els monstres de l'obscurantisme, una superstició laica contra la superstició religiosa... L'artista és testimoni de la seua època i no és culpa seua si és un testimoni de càrrec; l'exasperat barroquisme que oposa primer al classicisme de Mengs i després al de David no és una elecció liure sinó coaccionada i negativa. Per a ser de la seua pòpia època, l'artista ha d'estar contra la seua pròpia època: per això Goya, que en una Europa ja en la seua totalitat neoclàssica pareix una monstruosa excepció, es l'autèntica arrel del romanticisme històric.

G. C. ARGAN, L'art modern, València, 1977.

Al començament del segle XV té lloc a Florència una transformació de la concepció, del modes i de la funció de l'art tan radical com la que s'havia produït un segle abans amb Giotto. Els primers protagonistes d'aquest moviment són un arquitecte, Filippo Brunelleschi, un escultor, Donatello, i un pintor, Mosaccio. Al costat d'ells es troba Lleó Batista Alberti, escriptor i arquitecte.En ells, i de manera molr especial en els dos primer, l'autor no es limita ja a oferir preceptes tècnics per a la bona execució, sinó que enuncia els principis i descriu els processos d'idealització de l'obra d'art.

G. C. ARGAN, Renaiximetn i Barroc, editorial Akal.

... un altre important descobriment en el terreny de l'art, que ha dominat també la dels segles subsegüents: el de la perspectiva. Hem vist que ni els grecs, que van comprendre l'escorç, ni els pintors hel.lenístics, que van sobreeixir creant la il.lusió de la profunditat, van arribar a conéixer les lleis matemàtiques per les quals els objectes disminueïxen de tamany a mesura que retrocedixen cap al fons.

E.H.GOMBRICH,Història de l'Art, editorial Aliança.