Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

En fí, així com no n' hi ha prou, abans de començar a reconstruir la casa en què es viu, d' enderrocar-la i de fer provisió de materials i d'arquitectes -o d' exercitar-se un mateix en l' arquitectura- i de dissenyar, a més, acuradament el projecte, sinó que cal també proveir-se d' una altra on poder allotjar-se mentre durin les obres; així, per tal de no restar indecís en les meves accions mentre la raó m' obligués a estar-ne en els meus judicis, i de no deixar de viure des d'aleshores tan feliçment com pogués, em vaig elaborar una moral provisional, que no consistia sinó en tres o quatre màximes, que us voldria comunicar.

La primera era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment la religió en què Déu m' ha fet la gràcia de ser educat des de la infantesa i guiant-me en tota altra cosa per les opinions més moderades i més allunyades de l' excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d' aquells amb qui hauria de viure. Perquè, havent començat des de llavors a no comptar per a res les meves pròpies, atès que les volia sotmetre totes a examen, estava segur que el millor que podia fer era seguir les dels més assenyats. I, encara que n' hi pugui haver de tan assenyats entre els perses o els xinesos com entre nosaltres, em semblava que el més útil era guir-me per aquells entre els quals havia de viure; i que, per saber quines eren veritablement les seves opinions, m' havia de fixar més en allò que practicaven que no pas en allò que deien, no solament perquè, donada la corrupció dels nostres costums, n'hi ha pocs que vulguin dir tot el que creuen, sinó també perquè molts ho ignoren ells mateixos, ja que, essent diferent l' acte del pensament amb què es creu una cosa, d' aquell amb què es coneix que se la creu, sovint l' un va sense l' altre. I, entre diverses opinions igualment admeses, no triava sinó les més moderades, tant perquè són sempre les més còmodes en la pràctica -i versemblants les millors, ja que tots els excessos solen ser dolents -com també per tal de desviar-me menys del camí veritable, en cas d' error, que si hagués triat un dels extrems i hagués estat l'altre el que calia seguir. En particular, posava entre els excessos totes les promeses amb les quals retallem alguna cosa de la pròpia llibertat. No és pas que desaprovés les lleis que per posar remei a la inconstància dels esperits febles permeten, quan es té un bon propòsit -o fins i tot, per a la seguretat del comerç, un propòsit simplement indiferent-, de fer vots o contractes que obliguen a mantenir-s' hi; sinó que, com que no veia cap cosa al món que restés sempre en el mateix estat, i personalment em prometia perfeccionar cada vegada més els meus judicis i no pas desmillorar-los, hauria pensat que cometia una falta greu contra el bon sentit si, pel sol fet d' aprovar llavors una cosa, m' hagués obligat a tenir-la encara posteriorment per bona, quan potser ja hauria deixat de ser-ho o jo hauria deixat de considerar-la-hi.

R. Descartes, Discurs del mètode

Potser agradi més al lector de ser informat d' allò que el nostre autor diu sobre el lliure albir. Els fonaments de la seva doctrina restaren fixats en tractar de la causa i l'efecte, tal com ha estat explicat anteriorment. "Es reconeix universalment que les operacions dels cossos externs són necessàries i que en la comunicació del seu moviment, en la seva atracció i cohesió mútues, no hi ha el més petit tret d' indiferència o de llibertat. Així, doncs, tot el que, en aquest aspecte, està en peu d' igualtat amb la matèria, cal reconèixer-ho com a necesari. Per tal de saber si això és semblant a allò que s'endevé en les accions de la ment, podem examinar la matèria i considerar en què es fonamenta la idea de necessitat en les seves operacions i perquè concloem que un cos o una acció és la causa infal·lible d' una altra.

Ja hem observat que no hi ha un sol cas en què sigui susceptible de ser descoberta la connexió última entre dos objectes, bé pels nostres sentits bé per la nostra raó, i que mai no podrem penetrar tan íntimament en l'essència i l'estructura dels cossos com per saber percebre el principi en què es fonamenta la seva influència mútua. Només estem familiaritzats amb la seva unió constant, de la cual sorgeix la necessitat que determina la ment de passar d' un objecte al seu acompanyant habitual i d'inferir l'existència de l'un a partir de l'altre. Heus aquí, doncs, dues particularitats que considerem com a essencials per a la necessitat: la unió constant i la inferència del pensament; i on sigui que les descobrim, hi haurem de reconèixer una necessitat". Ara bé, no hi ha res més evident que la unió constant de les accions particulars amb motivacions particulars. Si les accions no estan unides constantment a les seves pròpies motivacions, aquesta incertesa no és pas diferent de la que podem observar a diari en les accions de la matèria, on -per raó de la diversitat i incertesa de les causes- l' efecte és sovint variable i incert. Trenta grans d'opi mataran un home que no estigui acostumat, mentre que trenta grans de ruibarbre no sempre el prugaran. De manera semblant, la por de la mort fará sempre que l' home s' aparti vint passes del seu camí, mentre que no sempre li farà cometre una mala acció.

I així com es dóna freqüentment una conjunció constant entre les accions de la voluntat amb els motius que li escauen, així les inferències de les unes als altres són sovint tan certes com qualsevol raonament respecte als cossos: i sempre hi ha una inferència proporcionada a la constància de la conjunció. En aixó es fonamenta la nostra creença en els testimonis, el crédit que donem a la història, com també el tipus d' evidència moral i gairebé tot el capteniment de la vida.

D. Hume, Extracte del tratat de la naturalesa humana

Oblida així que les metàfores originàries de la intuïció no són més que metàfores i les pren per les coses mateixes.

Només mitjançant l'oblit d'aquest món de metàfores originari, només quan la massa primitiva d'imatges que surten amb fuïdesa ardent de la facultat primordial de la fantasia humana s'endureix i es torna rígida, només quan la creença invencible que aquest sol, aquesta finestra, aquesta taula són una veritat en si; en resum: només quan l'home s'oblida de si mateix en tant que subjecte, és a dir, en tant que subjecte artísticament creador, viu amb una certa quietud, seguretat i coherència. Si pogués sortir, mal que fos només un instant, extramurs d' questa creença que l'empresona, la seua "autoconsciència" acabaria en l' acte. Ja li és fastigós admetre que l'insecte o l'ocell tenen una percepció completament diferent a la de l'home, i que no té trellat qüestionar-se quina de les dues percepcions del món és més correcta, car per esbrinar-ho caldria establir d'antuvi la mesura de la percepció correcta, és a dir, una mesura que no existeix. Al capdavall, però, la "percepció correcta", això és, l'expressió adequada d'un objecte en el subjecte, em sembla un absurd farcit de contradiccions: puix entre dues esferes absolutament diferents com ho són el subjecte i l'objecte, no existeix cap causalitat, cap exactitud, cap expressió, sinó a tot estirar una relació estètica, vull dir una transposició al·lusiva, una traducció quequejant en una llengua del tot estranya: per a la qual cosa caldria, si més no, un domini intermedi i una capacitat mitjancera de poetitzar i d'inventar lliurement. El mot "aparença" amaga moltes seduccions, per la qual cosa intente d' evitar-lo: puix no és cert que l'essència de les coses es mostre en el món empíric. Un pintor que no tingués mans i volgués expressar cantant les imatges que té al davant, permetria endevinar molt més, amb aquest canvi de domini, sobre l' essència de les coses, que no ho fa el món empíric. La relació mateixa entre un estímul nerviós i la imatge produïa no és, en si, necessària: però quan la mateixa imatge ha estat produïda milions de vegades i ha estat transmesa a través de manta generacions humanes, i apareix a la fi a tota la humanitat com una conseqüència de la mateixa eventualitat, arriba a tenir per a l' home el mateix significat que tindria si fos l'única imatge necessària, i la relació entre l'estímul nerviós originari i la imatge produïda fos una relació causal estricta: de la mateixa manera, un somni eternament repetit, seria experimentat i jutjat absolutament com una realitat. Però l'esclerosi i l' anquilosament d'una metàfora no ofereixen cap garantia de la necessitat i legitimitat exclusiva d'aquesta metàfora.

F. Nietzche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

La burgesia, amb la millora ràpida de tots els instruments de producció, amb un perfeccionament infinit de les comunicacions, també arrossega totes les nacions, les bàrbares incloses, cap a la civilització. Els baixos preus de les seues mercaderies són l'artilleria pesada amb què enderroca totes les muralles xineses, amb què obliga a capitular l'odi més hostil dels bàrbars a tot allò estranger. Obliga totes les nacions a adoptar les formes de producció burgueses, si no volen arruïnar-se; les obliga a introduir en el seu si l'anomenada civilització, és a dir, les obliga a fer-se burgeses. En un mot, crea un món a imatge i semblança seua.

La burguesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha augmentat en un grau molt elevat la població urbana respecte a la rural, i d'aquesta manera ha arrancat una part considerable de la població a la idiosincràsia de la vida rural. Així com ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents del civilitzats, els pobles agrícoles dels pobles burguesos, Orient d' Occident.

La burguesia elimina cada vegada més la disgregació dels mitjants de producció, de la propietat i de la població. Ha aglomerat la població, ha centralitzat els mitjants de producció i ha concentrat la propietat en unes poques mans. La conseqüència necessària de tot això ha estat la centralització política. Províncies independents o lligades per llaços federals molt fluixos, províncies amb interessos, lleis, governs i duanes diferents han estat unides en una nació, un govern, una llei, un interès nacional de classe, una frontera duanera.

La burgesia, en el seu domini de classe tot just centenari, ha creat forces de producció més quantioses i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites juntes. Submissió de les forces de la natura, maquinària, aplicació de la química a la industria i a l'agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telegrafia elèctrica, continents sencers artigats, rius fets navegables, poblacions senceres sorgides com bolets -¿quin segle anterior hauria sospitat que unes forces de producció semblants poguessen estar adormides en el si del treball social?

Hem vist, doncs, que els mitjans de producció i de comunicació, sobre la base dels quals s'alçà la burgesia, es generaren en lasocietat feudal. En un estadi determinat de l' evolució d' aquests mitjans de producció i de comunicació, les condicions en què la societat feudal produïa i mercadejava, l' organització feudal de l'agricultura i la manufactura, en una paraula, les relacions feudals de propietat, no correspongueren més a les forces de producció ja desenvolupades. En comptes d'afavorir la producció, la frenaven. I es van transformar en altres tantes cadenes. Calia fer-les saltar a miques. I es feren saltar.

El seu lloc va ser ocupat per la lliure competència amb una constitució política i social adequades, amb el domini econòmic i polític de la classe burgesa.

K. Marx i F. Engels, El manifest comunista