Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

-Però ni tu, amic Glaucó, vaig fer jo, seràs capaç de seguir-me, tot i que de part meva no hi faltaria voluntat, i no veuries ja figures del què diem sinó el ver mateix -allò que a mi m'ho sembla, almenys. Si de debò o no, això ja no val la pena de mantenir-ho fort, però sí que hem de fer-nos forts que se´n pot veure quelcom de semblant. ¿O no?

-Sí, i tant.

-¿I també que la facultat dialèctica és l'única que pot fer el ver palès a qui sigui expert del que abans hem explorat, i que cap altra no pot?

-Sí, va dir, també val la pena de mantenir-ho fort.

-Això sí, vaig fer jo, que si ho diem no ens ho contradirà ningú, que ni hi ha cap altre camí per emprendre metòdicament la tasca de capir, punt per punt, cada cosa en allò que la caracteritza. De totes les altres arts, les unes són relatives a les opinions i a la voluntat humana o bé a la producció i composició; les restants, les que hem dit que alguna cosa copsen del que és, la geometria i les que se'n segueixen, veiem que somiegen, sí, sobre el que és però els és impossible de veure-ho despertes, en tant que, servint-se d'hipòtesis, les deixim inamovibles, car no en poden donar raó. En efecte, qui pren com a començ allò que no sap i d'allò que no sap trena el final i el d'enmig, ¿quina possibilitat té que l'acord de tot plegat resulti un saber?

-Cap, va fer ell.

-Doncs el mètode dialèctic, vaig fer jo, és l'únic que, deixant de banda les hipòtesis, fa camí cap a aquell començ on es fa fort, i l'ull de l'ànima, submergit al bell mig d'un llot bàrbar, l'arrossega amb dolcesa i el mena cap amunt, servint-se, com d'auxiliars en aquesta tasca de conducció, de les arts de què hem tractat, les quals hem anomenat sabers moltes vegades seguint l'usatge, però han de menester d'un altre nom, que designi quelcom més diàfan que l'opinió però més fosc que no el saber: abans en algun moment n'hem dit discerniment. Tot i que em sembla que no és el cas que persones com ara nosaltres, que tenen al davant una investigació sobre temes d'aquesta importància, discuteixin a propòsit d'un nom.

Plató. La República

Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias, que com a escultor és un savi, i Policlet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que assenyalar la saviesa com essent la virtut d'una art. Però hi ha gent que creiem que són savis de tota saviesa i no parcialment savis o savis "en alguna altra cosa", com diu Homer al Margites:

savi no el van fer els déus: ni en l'arar ni en la llaura

ni en res més tampoc.

Fent així evident que el més exacte dels sabers fóra la saviesa. Cal doncs al savi no només saber allò que resulta dels principis sinó, pel que fa als principis, encertar-ne el ver. De manera que la saviesa vindria a ser intel.ligència i saber, com si, en tant que saber del de més honor, els capitanegés. Seria fora de lloc que algú cregués que la política o l'enteniment mereixen més aplicació, essent així que l'home no és pas el millor de tot el que hi ha al món. Si el que és sà i el que és bo es diferent per als homes i per als peixos, i el que és blanc o el que és dret no varia mai, també el ser savi tothom diria que no varia, però ser entenimentat sí. Així, diem que és entenimentat qui sap contemplar correctament allò que afecta específicament cada mena, la qual li será encomanada. És per això que també entre les feres n'hi ha algunes que anomenen entenimentades, totes les que es fa palès que, en el referent a la pròpia vida, tenen mitjans de previsió. També és clar que saviesa i política no deuen ser la mateixa cosa. Perquè si cadascú anomena saviesa el que li és personalment útil, hi haurà moltes savieses. No una de sola sobre el que és bo per a tot els vivents sinó savieses diferents per a cada un; tal com s'esdevé amb la medicina, que no n'hi ha una sola per a tots els éssers. Que si l'home és millor que els altres vivents? Això no fa cap diferència. Car també hi ha altres coses molt més divines que l'home, com per exemple els astres tan clars, dels quals l'ordre del món és compost. Del dit es fa evident que objecte de la saviesa i del saber i de la intel.ligència són les coses per natura més honorades. Raó per la qual Anaxàgoras i Tales i els savis com ells la gent diu que són savis, però no pas entenimentats, perquè veuen que ignoren el que els convé a ells, i sí, diuen que saben tot de coses extremes i admirables i difícils i divines, però que no són útils, aquestes coses, perquè ells no ès els béns humanals el que cerquen. L'enteniment, en canvi, sí que se n'ocupa, del relatiu a l'home i de tot allò que mereix deliberació. Perquè, l'entenimentat, aquest és el treball que diem que més li escau, el de deliberar bé. I ningú no delibera sobre el que no pot ser altrament ni sobre el que no té un fi, i que sigui un bé per dur a la pràctica. Qui senzillament sap de deliberar és ben capaç de calcular, del que pot ser dut a la pràctica, què és el millor per a l'home. L'objecte de l'enteniment no són només els universals sinó que li cal també conèixer cada cosa. Perquè l'enteniment és pràctic i la praxi s'ocupa de cada cosa d'una en una. És per això que hi ha gent, que no saben res, que són més pràctics que d'altres, que són saberuts. Així, un que sabés que les carns lleugeres són de més bon pair i més sanitoses, si, però, ignorava quines carns eren lleugeres, no és pas que fes gaire per la salut, aquest: més farà un que sàpiga que la carn de pollastre és lleugera i sanitosa. En això com en la resta guanyen la gent d'experiència, i l'enteniment és cosa pràctica, de manera que tots dos coneixements, l'universal i el particular, li calen, i més aquest darrer.

Aristòtil. Ètica a Nicòmac

Jo hauria d'opinar que els exemples de la matemàtica i la ciència de la natura, les quals, per una revolució portada a cap de sobte, han arribat a ser el que ara són, ja serien prou notables per fer meditar sobre la part essencial d'aquest canvi de la forma de pensar que els ha estat tan avantatjós i per imitar-los ací, si més no com un assaig, tant com ho permetn llur analogia, en tant que coneixements racional, amb la metafísica. Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s'havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d'un coneixement a priori d'aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S'esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se'n amb l'explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l'espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l'espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles inmòbils. En la metafísica podem, doncs, fer un assaig semblant pel que fa la intuïció dels objectes. Si la intuïció s'haguera de regir per la constitució dels objectes, aleshores no puc discernir com podríem saber-ne alguna cosa a priori; però si l'objecte (com a objecte dels sentits) es regeix per la constitució de la nostra capacitat d'intuïció, llavors jo puc representar-me perfectament aquesta possibilitat. Però com que no puc aturar-me en aquestes intuïcions, si han d'arribar a ser coneixements, sinó que he de referir-les en tant que representacions a qualsevol cosa com a objecte i he de determinar aquest per aquelles, aleshores jo puc o admetre que els conceptes mitjançant els quals realitze aquesta determinació també es regeixen per l'objecte -i llavors em trobe novament en la mateixa perplexitat sobre la manera com jo puga saber-ne a priori alguna cosa-, o admetre que els objectes o, el que és el mateix, l'experiència en què solament són coneguts (com a objectes donats), es regeix per aquests conceptes, i aleshores veig de seguida que exigeix enteniment, la regla del qual he de pressuposar en mi, fins i tot abans que em siguen donats objectes -per tant, a priori- i que s'expressa en conceptes a priori pels quals s'han de regir, doncs, necessàriament tots els objectes de l'experiència i amb els quals han de concordar. Quant als objectes, en tant que pensats merament per la raó i, en efecte, d'una manera necessària, però sense poder ser donats en l'experiència de cap manera (almenys tal com la raó els pensa), els assaigs de pensar-los -car sens dubte s'han de poder pensar- proporcionaran, per tant, una magnífica pedra de toc d'allò que nosaltres admetem com el mètode canviat de la forma de pensar, és a dir, que de les coses no en coneixem a priori sinó el que nosaltres mateixos hi posem.

I. Kant. Crítica de la raó pura

Com més reflexiono sobre el pensament i sobre la natura de l'enteniment humà, més trobo que el raonament dels materialistes s'assembla al d'aquest sord. Són sords, de fet, a la veu interior que els crida amb un to difícil de no sentir: Una màquina no pensa pas, no hi ha ni moviment ni figura que produeixi la reflexió: quelcom en tu busca trencar els lligams que la comprimeixen; l'espai no és la teva mesura, l'univers enter no és prou gran per a tu: els teus sentiments, els teus desigs, la teva inquietud, fins i tot el seu orgull, tenen un altre principi que no pas aquest cos estret dintre el qual et sents encadenat.

Cap ésser material no és actiu per ell mateix, i jo en sóc. Hom s'esforça en va a discutir-m'ho, jo ho sento, i aquest sentiment que em parla és més fort que la raó que el combat. Tinc un cos sobre el que els altres actuen i que actua sobre ells, aquesta acció recíproca no és dubtosa; però la meva voluntat és independent dels meus sentits; consento o resisteixo, sucumbeixo o sóc vencedor, i sento perfectament en mi mateix quan faig el que he volgut fer, o quan no faig més que cedir a les meves passions. Tinc sempre la puixança de voler, no la força d'executar. Quan em lliuro a les temptacions, obro segons la impulsió dels objectes externs. Quan em faig retret d'aquesta feblesa, només escolto la meva voluntat; sóc esclau pels meus vicis, i lliure pels meus remordiments; el sentiment de la meva llibertat només se m'esborra quan em depravo i quan impedeixo, en fi, que la veu de l'ànima s'alci contra la llei del cos.

No conec la voluntat sinó pel sentiment de la meva, i no conec millor l'enteniment. Quan hom em demana quina és la causa que determina la meva voluntat, demano al meu torn quina és la causa que determina el meu judici: car és clar que aquestes dues causes només en són una; i si un hom comprén bé que l'home és actiu en els seus judicis, que el seu enteniment no és més que el poder de comparar i de jutjar, hom veurà que la seva llibertat no és més que un poder semblant, o derivat d'aquell; escull el bé com ha jutjat el ver; si jutja erròniament, escull malament. ¿Quina és, doncs, la causa que determina la seva voluntat? És el seu judici. ¿I quina és la causa que determina el seu judici? És la seva facultat intel.ligent, és la seva potència de jutjar; la causa determinant està en ell mateix. Passat això, ja no entenc res.

Sens dubte, no sóc lliure de no voler el meu propi bé, no sóc lliure de voler el meu mal; però la meva llibertat consisteix en això mateix, que no puc voler sinó el que m'és convenient, o que considero com a tal, sense que res d'estrany a mi em determini. ¿Es deriva que no sóc el meu amo, perquè no sóc l'amo de ser un altre que jo?

Hom troba el principi de tota acció en la voluntat d'un ésser lliure; hom no podria anar més enllà. No és la paraula llibertat la que no significa res, és la paraula necessitat. Suposar algun acte, algun efecte que no derivi d'un principi actiu, és vertaderament suposar efectes sense causa, és caure en el cercle viciós. O no hi ha pas primera impulsió, o qualsevol primera impulsió no té cap causa anterior, i no existeix pas veritable voluntat sense llibertat. L'home és, doncs, lliure en les seves accions, i com a tal, està animat per una substància immaterial; es tracta del meu tercer article de fe. D'aquests tres primers us deduirè fàcilment tots els altres, sense que els continuï comptant.

J.-J. Rousseau. Professió de fe