Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

No sé si us he de parlar de les primeres meditacions que hi vaig fer; perquè són tan metafísiques i tan poc comunes que potser no seran del gust de tothom. I tanmateix, per tal que es pugui jutjar si els fonaments que he adoptat són prou ferms, em veig d'alguna manera obligat a parlar-ne. Ja feia temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal a vegades seguir opinions que un sap que són ben poc segures talment com si fossin indubtables, com ja he dit abans; però, atès que aleshores desitjava dedicar-me només a la recerca de la veritat, vaig pensar que em calia fer precisament el contrari i rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d'això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable. Així, com que els sentits a vegades ens enganyen, vaig voler suposar que no hi havia res que fos tal com ells ens ho fan imaginar. I, com que hi ha homes que es confonen tot raonant, fins i tot en les matèries més simples de la geometria, i hi cometen paralogismes, pensant que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments que abans havia tingut per demostracions. I, en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts ens poden venir també quan dormim, sense que llavors n'hi hagi cap que sigui veritat, vaig decidir fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit no eren pas més veritables que les il.lusions dels meus somnis. Però inmediatament em vaig adonar que, mentre volia així pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I, advertint que aquesta veritat, "penso, ergo existeixo", era tan ferma i tan segura que ni totes les més extravagants suposicions del escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense escrúpols com que el primer principi de la filosofia que cercava.

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no exixtís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substància tal la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Després d'això, vaig considerar què es requereix en general perquè una proposició sigui vertadera i certa; perquè, com que n'acabava de trobar una que jo sabia ho era, vaig pensar que havia de saber també en què consisteix aquesta certesa. I, havent remarcat que en la proposició "penso, ergo existeixo" no hi ha res que m'asseguri que dic la veritat fora del fet de veure molt clarament que per a pensar cal existir, vaig jutjar que podia prendre com a regla general que les coses que concebem molt clarament i molt distintament són totes vertaderes, encara que hi hagi alguna dificultat a reconèixer bé quines són aquelles que concebem distintament.

R. Descartes. Discurs del mètode

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d'una manera uniforme i que el futur ha d'estar d'acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que el curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d'estar d'acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l'experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admeten el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut , i que donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d'acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera inmediata per l'hàbit cap a l'efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l'experiència , que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d'haver tingut l'experiència de molts efectes d'aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l'efecte estarà d'acord amb l'experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I, quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d'estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?

Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d'acord amb el passat. Per més fàcil que pugui samblar aquest pas, la raó no podría dur-lo a terme ni per tota l'eternitat.

D. Hume. Extracte del tratat de la naturalesa humana

Ara bé, sembla certament natural que, tan bon punt abandonat el terreny de l'experiència, hom no construesca de seguida un edifici sobre la base dels coneixements que posseeix sense saberne la procedència i sobre el crèdit de principis l'origen dels quals és desconegut, si no s'ha assegurat prèviament , per mitjà d'acurades recerques, de la fonamentació d'aquest edifici, i que, per consegüent, més aviat s'haurà de plantejar molt de temps abans la quëstió de com l'enteniment por arribar a tots aquests coneixements a priori i quin abast, quina validesa i quin valor poden tenir. En efecte, no hi ha res de més natural si pel mot natural hom entén allò que s'hauria d'esdevenir d'una manera equitativa i racional; en canvi, si per natural hom entén allò que s'esdevé habitualment, aleshores no hi ha res més natural i comprensible que el fet que aquesta recerca no s'haja realitzat per molt de temps. Car una part d'aquests coneixements, com els coneixements matemàtics, està des de temps antic en possessió de la certesa i d'aquesta manera dóna una favorable esperança també per als altres, encara que aquests puguen ser d'una naturalesa ben diferent. A més, quan un hom es troba més enllà del cercle de l'experiència, està cert de no ser refutat per l'experiència. L'atractiu d'eixamplar-ne els coneixements és tan gran que hom no pot ser aturat en llur prossecució si no és ensopegat amb una contradicció clara. Aquesta, però, pot ser evitada sempre que hom faça acuradament les seues ficcions, sense que per això no deixen de ser ficcions. La matemàtica ens dóna un brillant exemple de fins a quin punt podem anar en el coneixement a priori, independentment de l'experiència. L'atractiu d'eixamplar-ne els coneixements és tan gran que hom no pot ser aturat en llur prossecució si no és ensopegant amb una contradicció clara. Aquesta, però, pot ser evitada sempre que hom faça acuradament les seues ficcions,sense que per això no deixen de ser ficcions. La matemática ens döna un brillant exemple de fins a quin punt podem anar en el coneixement a priori,independentment de l'experiencia. Ara bé, aquella no s'ocupa certament d'objectes i coneixementes sinó en ela mesura en qué aquests, com a tals, es deixen presentar en la intuïció mateixa pot ser donada a priori i, en conseqüècia, amb prou feines es distingeix d'un mer cocepte pur. Captivat per una prova semblant de poder de la raó, l'impuls d'eixamplament no troba límits de cap mena. La lleugera coloma, quan en la seu lliure volada talla l'aire bo i sentint-ne la resistència, es podia imaginar que encara se'n sortiria molt millor en l'espai buit. Exactament així Plató abandonà el món sensible, perquè aquest posa a l'enteniment barreres massa estretes, i s'hi arriscà més enllà, sobre les ales de les idees en l'espai buit de l'enteniment pur. No es ve adonar que amb els seus esforços no guanyava camí, car no tenia, per dir-ho així, cap suport que li servira de base sobre la qual recolzar-se i aplicar les seues forces per tal de remoure l'enteniment.

I. Kant. Crítica de la raó pura.

Em trobava en aquelles disposicions d'incertesa i dubte que Descartes exigeix per a la recerca de la veritat. aquest estat és poc fet per a durar, és inquietant i treballós; sols hi ha la inclinació al vici i la peresa d'ànima que ens hi deixa. Jo no tenia pas el cor prou corromput per complaure-m'hi; i res conserva millor l'hàbit de reflexionar que estar més content d'un que de la seva fortuna.

Meditava, doncs, sobre la trista sort del mortals flotant damunt aquesta mar dopinions humanes, sense governall, sense brúixola, i lliurats a llurs passions tempestuoses sense cap altre guia sinó un pilot inexperimentat que desconeix la seva ruta, i que no sap ni d'on ve ni on va. Em deia: estimo la veritat, la peraço, i no puc reconèixer-la; assenyaleu-me-la i hi quedo lligat: ¿per què cal que ella defugi l'afany d'un cor fet per a adonar-la?

Encara que sovint he experimentat mals més grans, mai no he menat una vida tan constantment desagradable com en aquests temps de neguit i angúnia, on, tot errant sense parar de dubte en dubte, només m'emportava de les meves llargues meditacions incertitud, foscor, contradiccions sobre la causa de meu ésser i sobre la regla del meus deures.

¿Com pot hom se escèptic per sistema i de bona fe? No ho puc entendre. Aquests filòsofs, o no existeixen o són el més desgraciats dels homes. El dubte sobre les coses que ens importa conèixer és un estas massa vilent per a l'esperit humà: no hi resisteix durant gaire temps; es decideix, malgrat ell, d'una manera o altra, i s'estima més narrar que no creure res.

Augmentava el meu desconcert el fet que, havent nascut en un Església que ho decideix tot, que no permet cap dubte, un sol punt rebutjat em fes rebutjar tota la resta, i la impossibilitat d'admetre tantes decisions absurdes em deslligava tembé de les que no n'eren. Tot dient-me:<<Creu-ho tot>>, hom m'impedia de creure res, i jo no sabia on aturar-me.

Vaig consultar els filòsofs, vaig fullejar llurs llibres, vaig examinar llurs diverses opinions; tots el vaig trobar tibats, afirmatius dogmàtics, fins i tot en llur pretès escepticisme, no ignorant res, no provant res, burlant-se els uns del altres; i aquest darrer punt comú a tots em semblà l'únic en què tots tenien raó. Concloents quan ataquen, no tenen vigoria en defensar-se. Si sospeseu les raons, solament en tenen per a destruir; si compteu les veus, cadascú queda reduït a la seva; no es concorden sinó per a disputar; escoltar-los no ers el mitjà de sortir de la meva incertesa.

Vaig capir que la insuficiència de l'esperit humà és la primera causa d'aquesta prodigiosa deiversitat de sentiments, i de l'orgull n'és la segona. Poc tenim les mesures d'aquesta màquina inmensa, no en podem calcular les relacions; no en coneixem no les primeres lleis no la causa final; nosaltres meteixos ens ignorem; no coneixem no la nostra naturalesa ni el nostre principi actiu; amb prou feines sabem si l'home és un ésser simple o compost: pertot arreu ens envolten els misteris impenetrables; estan per damunt de la nostra regió sensible; per a penetrar-los pensem tenir la intel·ligència, i només tenim la imaginació. Tothom s'obre, a través d'aquest món imaginari, un camí que creu el bo; ningú no pot asber si el seu duu a la meta. Tanmateix, ho volem penetrar tot, conèixer tot. L'única cosa que no sabem pas és ignorar el que no podem saber. Ens estimem més determinar-nos a l'atzar i creure el que no existeix, que no pas confessar que cap de nosaltres no pot veure el que existeix. Petita part d'un gran tot els límits del qual se'ns escapen i que el seu autor lliura a les nostres folles disputes, som prou presumptuosos com per voler decidir el que és aquest tot en si mateix i el que nosaltres som en relació amb ell.

J.-J. Rousseau. Profesió de fe.