Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Havia estudiat una mica, quan era més jove, entre les parts de la filosofía, la lògica i, entre les matemàtiques, l'anàlisi dels geòmetres i l'àlgebra, tres arts o ciències que semblava que havien de contribuir poc o molt al meu propòsit. Però, en examinar-les, em vaig adonar que, pel que fa a la lògica, els seus sil·logismes i la major part de les altres instruccions que dóna serveixen més aviat per a explicar als altres les coses que sabem o fins i tot, com l'art de Llull, per a parlar sense judici d'aquelles que ignorem, que no par¡s per a aprendre-les. I encara que contingui, en efecte, força preceptes que són molt bons i veritables, n'hi ha tanmateix tants altres de barrejats que són o nocius o superflus, que és gairebé tan difícil de destriar-ne aquells com d'extraure una Diana o una Minerva d'un bloc de marbre encara sense desbastar. Quant a l'anàlisi dels antics i a l'àlgebra dels moderns, a més de no aplicar-se sinó a matèries molt abstractes i que no semblen de cap utilitat, la primera està sempre tan lligada a la consideració de les figures que no pot exercitar l'enteniment sense fatigar molt la imaginació, i, en la darrera, s'està tan lligat a certes regles i a certes xifres, que se n'ha fet un art confús i obscur, que embarassa l'esperit, en comptes d'una ciència que el cultivi. Això em va fer pensar que calia buscar algun altre mètode que, tot comprenent els avantatges d'aquests tres, estigúes exempt dels seus defectes. I, com que la multitud de les lleis proporciona sovint excuses als vicis, de tal manera que un Estat està més ben regit quan en té ben poques però hi són estrictíssimament observades; així, en comptes d'aquest gran nombre de preceptes de què consta la lògica, vaig pensar que en tindria prou amb els quatre següents, mentre prengués la ferma constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.

El primer era no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan claramennt i tan distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos posible i com calgués per a resoldre-la millor.

El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més facils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.

I el darrer, fer arreu recomptas tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.

Aquestes llargues cadenes de raons, tan simples i fàcils, de què solen servir-se els geòmetres per a arribar a les seves demostracions més difícils m'havien donat ocasió d'imaginar-me que totes les coses que poden caure sota el creixement humà s'entresegueixen de la mateixa manera, i que, només que ens abstinguem d'acceptar-ne cap per vertadera sense ser-ho i que guardem sempre l'ordre que cal per a deduir les unes de les altres, no n'hi pot haver de tan allunyades que no hi puguem finalment arribar, ni de tan amagades que no puguem descobrir. I no em va costar gaire de buscar per quines coses caliia començar, perquè ja sabia que era per les més simples i més fàcils de conèixer; i, considerant que, entre tots els qui fins ara han cercat la veritat en les ciències, només els matemàtics han pogut trobar demostracions, és a dir, raons certes i evidents, no dubtava pas que calgués començar per les mateixes coses que ells havien examinat, baldament no n'esperés cap utilitat fora d'avesar el meu esperit a nodrir-se de veritats i a no acotentar-se amb falses raons.

R. Descartes. Discurs del mètode

Quan sentim una passió o emoció de quansevol tipus o tenim imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, la percepció de la ment l'anomena impressió, paraula que empra en un sentit nou. Quan reflexionnem sobre la passió o l'objecte que no és present, aquesta percepció l'anomena idea. Per tant, les impressions són les nostres percepcions més vívides i fortes; idees, les que són més pàl·lides i dèbils. Aquesta distinció és evident, tant com la que hi ha entre sentir i pensar.

La primera proposició que avança és que totes les nostres idees o percepcions dèbils és deriven de les nostres percepcions fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d'esforç li va costar d'establir a Locke: no hi ha idees innates. Només cal observar, com una inexactitud d'aquest famós filòsof, el fet de comprendre totes les nostres perceppcions sota el terme d'idea; en aquest sentit és fals que no tinguem idees innates. Ja que és evident que les nostres percepcions més fortes, o impressions són innates; i que l'afecció natural, l'amor a la virtut, el ressentiment i tota la resta de passions sorgeixen immediatament de la naturalesa. Estic convençut que quansevol que considerés la qüestió sota aquest punt de vista seria capaç de reconciliar totes les parts. Malabranche es trobaría en un compromís per assenyalar un pensament de la ment que no representés alguna cosa de sentida prèviament, bé sigui internament operr mitjà dels sentits externs; i es veuria obligat a admetre que, encara que puguem compondre, barrejar, augmentar i disminuir les nostre idees, totes les nostres idees, totes es deriven d'aquestes fonts. Per la seva banda Locke reconeixeria fàcilment que totes les nostres passions són un gènere dels instints naturals i no deriven de la constitució original de la ment humana.

El nostre autor pensa "que cap descobriment podria haver-se fet amb més facilitat per decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent:les impresions són sempre les que les precedeixen i tota idea amb què es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una impressió procedent. Aquestes darreres percepcions són tan clares i evidents que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan fosques que és quasi impossible-fins i tot per a la ment que les forma-de dir-ne exactament la naturalesa i la composició". D'acord amb això, quan una idea és ambigüa, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornarla clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annesa(cosa molt freqüent), pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s'hi addduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fóra desitjable que aquest mètode rigorós fos més practicat en tots els debats filosòfics.

D. Hume. Extracte del tractat de la naturalesa humana

En les primeres èpoques de la història trobem gairebé a tot arreu una total divisió de la societat en diferents estaments, un gran escalonament de posicions socials. En l'antiga Roma trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; en l'edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres artesans, oficials dels gremis i serfs; d'altra banda, existeien gairebé en cadascuna d'aquestes classes especials escalonaments.

La moderna societat burgesa sorgida de l'enfonsament de la societat feudal no ha fet desaparèixer els antagonismes de clase. Tan sols ha substituït les antigues per noves classes, noves condicions d'opressió i noves formes de lluita.

La nostra època, l'època de la burgesia, es caracteritza precisament pel fet que ha simplificat els antagonismes de clase. Tota la societat se separa cada cop més en dos grans camps adversaris, en dues grans classes directament enfrontades entre elles:la burgesis i el proletariat.

Dels serfs de l'edat mitjana sorgiren els vilatants de les primeres ciutats els quals varen constituir els primers elements de la burgesia.

El descobriment d'Amèrica i la circumnavegació d'Africa crearen un nou terreny per a la burgesia ascendent. Els mercats de les Indies orientals i de la Xina, la colonització d'Amèrica, l'intercanvi amb les colònies i el creixement dels mitjans de canvi i de mercaderies en general desencadenaren un augment desconegut fins aleshores del comerç, de la navegació i de la indústria, així com un ràpid desenvolupament de l'element revolucionari present en la decadent societat feudal.

L'organització del treball feudal o gremial existent fins aleshores no abastava les creixents necessitats dels nous mercats. Al seu lloc s'instal·là la manufactura.Els mestres artesans varen ser desplaçats per la classe mitjana industrial, la divisió del treball entre les diferents corporacions desaparegué davant la divisió del treball en l'interior del propi taller.

Els mercats, però, continuaven creixent i també les necessitats. Tampoc la manufactura no abastava resoldre les necessitats. Aleshores, el vapor i la maquinària revolucionaren la producció industrial. La gran indústria moderna va substituir la manufactura i la classe mitjana industrial va ser substituïda pels milionaris industrials, els caps d'exèrcits industrials sencers, la burgesia moderna.

La gran indústria ha creat el mercat industrial preparat pel descobriment d'Amèrica. El mercat mundial ha proporcionat un immens desenvolupament al comerç, a la navegació i a les comunicacions per terra. Aquest fet, de retruc, ha provocat l'expansió de la indústria, i així mateix, allà on s'expansionaven la indústria, el comerç, la navegació i els ferrocarrils, es desenvolupava la burgesia la qual augmentava els seus capitals i desplaçava a un segon terme totes les classes provinents de l'edat mitjana.

Així doncs, veiem com la moderna burgesia és el producte d'un llarg procés de desenvolupament, d'una sèrie de revolucions en els modes de producció i comerç.

Aquestes etapes evolutives de la burgesia es corresponen cadascuna d'elles amb l'adient progrés polític.

K. MARX. El manifest comunista

D'on surt en tot el món, dins d'aquesta constel·lació, l'impuls vers la veritat!

En la mesura que l'individu es vol conservar enfront d'altres individus utilitzarà l'intel·lecte, en un estat natural de les coses, la major part de les vegades només per a la ficció: com que l'ésser humà vol dexistir de manera social i gregària tant per necessitat com per fastigueig, li cal un tractat de pau i, d'acord amb això, tendeix a fer que desaparega del seu món si més no el més brutal bellum omníum contra omnes. Aquest tractat de pau, però, comporta el que sembla ser el primer pas vers la consecució d'aquell enigmàtic impuls de veritat.És a dir, en aquest moment es fixa el que d'ara endavant ha de ser "veritat", o siga, que s'inventa una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i la legislació del llenguatge atorga també les primeres lleis de la veritat: perquè ací sorgeix per primera vegada el contrast entre veritat i mentida: el mentider fa servir les designacions vàlides, les paraules, per tal de fer aparèixer allò irreal com a real; ell diu, per exemple: soc ric, mentre que per aquest estat la designació correcta fóra justament "pobre". Abusa de les convencions consolidades, mitjançant permutacions arbitràries o fins i tot amb inversions dels noms. Si ho fa de manera interessada i que, a més a més, produeix perjudicis, la societat no li atorgarà mai més la seua confiança, i el n'exclourà. D'altra banda, els humans no defugen tant l'estafa com els prejudicis de les estafes. En el fons, en aquest nivell tampoc no detesten l'engany, sinó les conseqüències dolentes, hostils, de certs tipus d'enganys. A més, l'ésser humà solament vol la veritat en un sentit limitat semblant. Desitja les conseqüències agradables de la veritat, les que conserven la vida; és indiferent enfront del coneixement pur que no t''e conseqüències, està fins i tot hostilment predisposat contra les veritats que potser són perjudicials i destructives. I a més d'això: com van les coses amb aquelles convencions del llenguatge? Són potser productes del coneixement, del sentit de la veritat: coincideixen les designacions i les coses? És el llenguatge l'expressió adequada de totes les realitats?

F.NIETZSCHE.Sobre veritat i mentida en sentit extramoral.