Comunitat: | Comunitat Valenciana |
Convocatòria: | Setembre de 2001 |
Modalitat: | LOGSE - Arts - Humanitats i Ciències Socials |
Exercici: | 2n Exercici |
Assignatura: | Història de l'Art |
Obligatorietat: | Obligatòria en l'Opció d'Arts i Opcional en l'Opció d'Humanitats i en altres. |
Durada: | 90 minuts. |
Barem: | L'alumne ha de triar l'exercici A, o l'exercici B. Exercici A: Puntuacions màximes. Pregunta 1 (3 punts). Pregunta 2 (3 punts). Pregunta 3 (2 punts). Pregunta 4 (2 punts). Exercici B: Puntuacions màximes. Pregunta 1 (3 punts). Pregunta 2 (4 punts). Pregunta 3 (3 punts). |
Imatge 1. Velázquez. Las Meninas. 1656.
Imatge 2. Francisco de Zurbarán. Sant Bonaventura. 1629.
Imatge 3. Murillo. Nens menjant raïm i melons. 1645-46.
El seu auge és inseparable del poder y de la difusió del catolicisme espanyol. (...) des del sigle XVI i XVII, pot dir-se de manera ininterrompuda y quasi sense vincles amb les vicissituds econòmiques i polítiques que van prosseguir (...) responien a l'ardent fe de la nació sencera i l'acumulació de la qual li prestaria a canvi un caràcter particular de fervor fanàtic, d'ostentació i de realisme. Existeix realment ací un món d'espiritualitat de l'art que cap altre país d'Europa ha mostrat. En aqueixa negació de la mesura de l'harmonia, de l'equilibri, de la serenitat, en aqueixa voluntat d'emocionar i torbar, en aqueixa retòrica de l'espectacle, com no veure valors incompatibles amb els que va apreciar el classicisme?, com no reconéixer una vena barroca? (...)"
Tapié, V. L. Barroco y clasicismo. Madrid, 1991.
Imatge 1. David. Jurament dels Horacis. 1784.
Imatge 2. Ingres. Banyista d'esquena (La banyista de Valpiçon). 1808.
Mentre que la primera generació neoclàssica havia conegut com a tema principal de divergència la disputa d'allò grec i allò romà, la segona es dedica a les relacions que s'han d'establir entre la cultura i l'observació (...) D'una part, David proclamant que per vivificar un tema cal submergir-se en la vida concreta; de l'altra, Quatremère de Quincy. Per a aquest últim, teòric rígid, la naturalesa és inexistent, incognoscible; no deu la manifestació més que a la voluntat de l'artista; la Bellesa sublim i severa no pot concebre's més que per la teoria y abordar-se més que per la raó; el que és s'ha de veure no com és, sinò com podria ser i hauria de ser; el fi de l'art és presentar un arquetip; pintar o esculpir el que no existeix, però constitueix la suma de qualitats, de l'ideal, aïllat per la reflexió estètica y moralitzadora".
Francastel, Pierre. 'La reacción clásica en los siglos XVIII y XIX', en El arte y el hombre. Tomo III, Barcelona, 1967.
... la base de tot és el dibuix, el traç lineal fi, que sens dubte no existeix en la naturalesa ni és en la percepció de la realitat, però que tradueix en cognició intel·lectual la noció sensorial de l'objecte,... Es vol educar en la clardeat absoluta de la línia, que redueix a l'essència i no dóna lloc al probabilisme de les interpretacions..
Argan, Giulio Carlo. El arte moderno. València, 1975.
Última modificació d'aquesta pàgina: 25 de febrer de 2004