Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

-De totes, totes, doncs, vaig fer jo, aquesta gent no creurien que el ver fos res sinó les ombres d'objectes aprestats.

-Per força, i tant!, va dir.

-Considera, vaig fer jo, què els passaria alliberats de lligams i curats d'ignorància, si per natura es trobessin en una situació com aquesta. Quan un d'ells fos alliberat i forçat a aixecar-se de sobte i a girar el coll i caminar i mirar cap a la llum, i en fer tot això sentís dolor i no fos capaç, per les pampallugues als ulls, de veure allò mateix l'ombra del qual prou que veia abans, ¿què penses que diria si algú li digués que el que veia abans era de broma i que ara, en canvi, més a prop de la realitat i girat cap el que és més real, veia més correctament? I si mostrant-li els objectes que passen se'l forcés a respondre a la qüestió de què era cada un d'ells, ¿no penses que no se'n sortiria i li faria l'efecte que el que veia abans era més ver que el que ara li és mostrat?

-I tant que sí, va dir.

-¿I no penses que, si se l'obligava a mirar a la llum mateixa, li farien mal els ulls i es daria la volta i fugiria envers allò que pot veure, que creuria ser de debò més clar que allò que li mostren?

-Així és, va dir.

-I si algú, vaig fer jo, se l'enduia d'allí arrosegant-lo a la força per la pujada difícil i costeruda, i no l'amollava abans d'haver-lo forçat a seguir-lo fins a la llum del sol, ¿no sofriria i li sabria greu que l'arrosseguessin, i, en arribar a la llum, amb els ulls amarats de claror, oi que no seria capaç de veure ni una de les coses que ara anomenen veres?

-No, no en seria, va dir, almenys de seguida.

-Li caldria, crec, avesar-s'hi, per arribar a veure el que hi ha dalt. I veuria més fàcilment les ombres, d'antuvi, i després el reflex en l'aigua de figures humanes o d'altra mena, i per fi les coses mateixes. D'ençà d'això podria contemplar el que hi ha en el cel i el cel mateix, de nit, mirant directament a la llum dels astres i de la lluna, més fàcilment que no al sol, de dia, i a la llum del sol.

-Oi; sens dubte.

-I fóra el sol, crec, no el seu reflex en l'aigua o en qualsevol altre lloc que no fos el seu sinó el sol mateix en l'àmbit que li és propi, la darrera cosa que podria mirar de ple i seria capaç de contemplar.

-Per força, va dir.

-I en acabat ja raonaria sobre el sol, que ell és qui produeix les estacions i les anyades i que tot ho governa, en la regió visible, i d'alguna manera el responsable de tot allò que ells veien.

-És evident, va dir, que després d'allò arribaria això.

-¿I què? Quan s'enrecordés del seu primer habitacle, de la saviesa d'allí i dels companys de presó d'aleshores, ¿no pénses que es consideraria ell feliç pel canvi i a ells els compadiria?

-Ben cert.

-I si hi havia entre ells algun tipus d'honors i lloances que s'atorguessin llavors, i una distinció per a qui veia amb més gran penetració les ombres que passaven i s'enrecordava més be de quines solien fer-ho les primeres i quines les últimes i de quines anaven juntes per a poder endevinar, de tot plegat, qué s'endevinaria a continuació, ¿ets del parer que aquest trobaria a faltar tot allò i envejaria el que entre aquells són honorats i tenen el poder, o bé que li passaria allò que diu Homer i preferiria de bon tros "fer anar l'arada i estar al servei d'un home sense res seu" i haver de patir qualsevol altra cosa abans que tornar a aquelles opinions i viure d'aquella manera?

-Sí, va dir, això és el que jo crec, que acceptaria patir el que fos abans que viure d'aquella manera?

-I ara pensa també això, vaig fer: si aquest que diem, altra volta davallat allí abaix, s'asseiés al mateix lloc, ¿no se li omplirien els ulls d'ombres, sobtadament arribat al sol?

-Ben cert que sí, va dir.

-I aquelles ombres, si calia que ell hi digués la seva en discussió amb els que han estat sempre empressonats allí, com que tindria els ulls afeblits abans d'acostumar-s'hi -i no és que fos un temps breu, el que trigarien a avesar-s'hi-, ¿no faria riure als altres, que dirien d'ell que havent pujat al món de dalt, n'ha tornat amb els fulls fets malbé i que anar a dalt no paga la pena, ni tan sols intentar-ho? I un que es posés a alliberar-los i portar-los a dalt, si podien haver-lo, posar-li les mans al damunt i matar-lo, ¿no el matarien?

Plató. La República

El que accepta ser altrament pot ser tant produït com dut a la pràctica. Producció i praxi són però coses diferents (hi creiem, en això, també per raonaments coneguts fora de l'escola). De manera que la tinença racional de la pràctica és una cosa i la tinença racional de la producció d'una altra, i tampoc no es contenen l'una a l'altra, perquè ni la praxi és producció ni la producció és praxi. Puix que l'arquitectura és un art, i per això un capteniment racional de producció -perquè d'art no n'hi ha cap ni una que no siga un capteniment racional de producció ni, de capteniment, així, cap que no sigui una art-, en resulta que fóra el mateix l'art i el capteniment de producció verament racional. Totes les arts tracten de fer néixer, i estar en una art és contemplar com podria néixer quelcom del que accepta o ser o bé no ser, que tingui el seu principi en el productor i no en l'objecte produït. L'art, doncs, no s'ocupa del que és o s'esdevé per força, ni tampoc del que és o s'esdevé segons natura, perquè tot això té en si mateix el principi. I puix una cosa és la produccó i una altra la praxi, per força l'art és cosa de producció i no de praxi. I, d'alguna manera, comparteixen un mateix objecte, l'art i la sort, tal com diu Agató:

estima l'art la sort i estima la sort l'art

Com dèiem, doncs, l'art és un capteniment de producció verament racional; el contrari de l'art, a l'inrevés, un capteniment de producció falsament racional. I versen sobre el que accepta ser altrament.

Aristòtil. Ètica a Nicòmac

Vaig capir que la insuficiència de l'esperit humà és la primera causa d'aquesta prodigiosa diversitat de sentiments, i que l'orgull n'és la segona. Poc tenim les mesures d'aquesta màquina immensa, no en podem calcular les relacions; no en coneixem ni les primeres lleis ni la causa final; nosaltres mateixos ens ignorem; no coneixem ni la nostra naturalesa ni el nostre principi actiu; amb prou feines sabem si l'home és un ésser simple o compost: pertot arreu ens envolten el misteris impenetrables; estan per damunt de la nostra regió sensible; per a penetrar-los pensem tenir la intel·ligència, i només tenim la imaginació. Tothom s'obre, a través d'aquest món imaginari, un camí que creu el bo; ningú no pot saber si el seu duu a la meta. Tanmateix, ho volem penetrar tot, conèixer tot. L'única cosa que no sabem pas és ignorar el que no podem saber. Ens estimem més determinar-nos a l'atzar i creure el que no existeix.Petita part d'un gran tot els límitis del qual se'ns escapen i que el seu autor lliura a les nostres folles disputes, som prou presumptuosos com per voler decidir el que és aquest tot en si mateix i el que nosaltres som en relació amb ell.

Tot i que els filòsofs estiguessin en condició de descobrir la veritat, ¿quin d'entre ells hi tindria interès? Cada u sap prou bé que el seu sistema no està més ben fonamentat que els altres; però el sosté perquè és el seu. No n'hi ha cap ni un que, en arribar a conèixer allò ver i allò fals, no preferís la mentida que ha trobat a la veritat descobertaper un altre. ¿On és el filòsof que, per a la seva glòria, no ensarronés amb molt de gust el gènere humà? ¿On és aquell que, en el secret del seu cor, es proposa un altre objecte que el de distinguir-se? Sempre que s'alci per damunt del vulgar, sempre que apagui l'esplendor dels seus competidors, ¿què demana més? L'essencial és de pensar altrament que els altres. Entre els creients és ateu entre els ateus seria creient.

El primer resultat que vaig treure d'aquestes reflexions fou d'aprendre a limitar les meves recerques a allò que m'interessava immediatament, a recolzar-me dins una pregona ignorància sobre tota la resta, i a no amoïnar-me, fins al dubte, més que per les coses que m'importava de saber.

Vaig comprendre encara que, ben lluny d'alliberar-me dels meus dubtes inútils, els filòsofs només farien que augmentar els que em turmentaven i que no en solucionaven cap. Vaig agafar, doncs, un altre guia i em vaig dir: consultem la llum interior, m'esgarriarà menys que no m'esgarrien, o, si més no, el meu error serà meu, i em depravaré menys en seguir les meves pròpies il·lusions que en lliurar-me a llurs mentides.

Llavors, tot repassant dintre el meu esperit les diverses opinions que m'havien arrosegat ara i adés des que vaig néixer, vaig observar que, per bé que cap no era prou evident per a provocar tot seguit la convicció, totes tenien diversos graus de versemblença, i que l'assentiment interior acceptava o refusava en diferents mesures. Sobre aquesta primera observació, comparant entre si aquestes diferents idees en el silenci dels prejudicis, vaig trobar que la primera i la més comuna era també la més senzilla i la més raonable, i que tan sols li mancava, per tal de reunir tots els sufragis, haver estat proposada l'última. Imagineu que tots els vostres filòsofs antics i moderns d'antuvi han buidat llurs estrafolaris sistemes de forces, de possibilitats, de fatalitat, de necessitat, d'àtoms, de món animat, de matèria viva, de matèrialisme de tota mena, i que després de tots ells, l'il·lustre Clarke porta llum al món, anuncia per fi l'Ésser dels éssers i el dispensador de les coses: ¡amb quina universal admiració, amb quin unànime aplaudiment no haguéssim rebut aquest nou sistema, tan gran, tan consolador, tan sublim, tan apropiat per a elevar l'ànima, per a donar una base a la virtut, i al mateix temps tan impressionat, tan lluminós, tan senzill, i, al meu parer, oferint menys coses incomprensibles a l'enteniment humà que en troba d'absurdes en qualsevol altre sistema! Em deis: Les objeccions insolubles són comunes a tots, perquè l'enteniment de l'home és massa limitat per a resoldre-les; no proven, doncs, res contra cap en especial:¡però quina diferència amb les proves directes!, ¿no ha d'ésser preferit l'únis que ho explica tot quan no té més dificultat que els altres?

Portant, doncs, amb mi l'amor a la veritat com a tota filosofia, i com a tot mètode una regla fàcil i senzilla que m'eximeix de la vana subtilitat dels arguments, reprenc des d'aquesta regla l'examen dels coneixements que m'interessen, decidit a admetre com a evidents tots aquells als quals no podré, en la sinceritat del meu cor, negar el meu consentiment, com a vertaders tots els que em semblaran que tenen una connexió necessària amb aquests primers, i a deixar tots els altres en la incertesa, sense rebutjar-los ni admetre'ls, i sense escarrassar-me a aclarir-los quan no menen a res d'útil per a la pràctica.

J.J. Rousseau. Professió de fe del vicari savoià.

I és precisament en aquests darrers coneixements que ultrapassen el món dels sentits i en què no pot donar cap fil conductor ni cap esmena, on hiha les recerques de la nostra raó, les quals considerem, per llur importància, prou més excel·lents i d'una intenció última molt més sublim que tot el que pot aprendre l'enteniment en el camp dels fenòmens. És per això que, recerques tan importants per quoalsevol motiu d'irresolució, o per menyspreu i indiferència. Aquests inevitables problemes de la raó pura són Déu, la llibertat i la immortalitat. I la ciència la intenció última de la qual, amb tots els seus preparatius, no es dirgeix pròpiament sinó a la resolució d'aquests problemes s'anomena metafísica, i el seu procediment és al començament dogmàtic, ço és, que sense examinar prèviament la capacitat de la raó per a una emprsa gran, n'assumeix la realització amb tota confiança.

Ara bé, sembla certament natural que, tan bon punt abandonat el terreny de l'experiència, hom no construesca de seguida un edifici sobre la base dels coneixementsque posseix sense saber-ne la procedència i sobre el crèdit de principis l'origen dels quals és desconegut, si no s'ha assegurat prèviament,per mitja d'acurances recerques, de la fonamentació d'aquest edifici, i que, per consegüent, més aviat s'haura de plantejar molt de tmps abans la qüestió de com l'enteniment pot arribar a tots aquests coneixements a priori i quin abast, quina validesa i quin valor poden tenir. En efecte, nohi ha res de més natural si pel mot natural hom entén alló que s'hauria d'esdevenir d'una manera equitativa i racional; en canvi, si per natural hom entén allò que s'esdevé habitualment, aleshores no hi han res de més natural i comprensible que el fet que aquesta recerca no s'haja realitzat per molt de temps. Car una part d'aquests coneixements, com els coneiements matemàtics, està des de temps antic en possessió de la certesa i d'aquesta manera dónauna favorable esperança també per als altres, encara que aquests puguen ser d'una naturalesa ben diferent. A més, quan un hom es troba més enllà del cercle de l'experiència, està cert de no ser refutat per l'experiència. L'atractiu d'eixamplar-ne els conixements és tangran que hom no pot ser aturat en llur prossecució si no és ensopegant amb una contradicció clara. Aquesta, però, pot ser evitada sempre que hom faça acuradament les seues ficcions, sense que per això no deixen de ser ficcions. La matemàtica ens dóna un brillant exemple de fins a quin punt podem anar en el coneixement a priori, independent de l'experiència.

I. Kant. Crítica de la raó pura