Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Però, ¿qui sóc jo?, ¿quin dret tinc de judicar les coses?, ¿i què determina els meus judicis? Si són ocasionades, forçades per les impressions que rebo, em canso debades en aquestes recerques, elles no es faran pas o es faran per si mateixes sense que jo m'emboliqui a dirigir-les. Cal, doncs, primerament girar la meva mirada cap a mi per tal de conèixer l'instrument del qual vull servir-me, i fins a quin punt puc refiar-me del seu ús.

Existeixo, i tinc sentits pels quals estic commogut. Vet aquí la primera veritat que em colpeix i a la qual haig d'assentir. ¿Tinc un sentiment propi de la meva existència, o només la sento per mitjà de les meves sensacions? Vet aquí el meu primer dubte, que m'és ara per ara impossible de resoldre. Car, en ésser contínuament afectat per sensacions, o d'inmediat, o per la memòria, ¿com puc saber si el sentiment del jo és quelcom fora d'aquestes mateixes sensacions, i si pot ser independent d'elles?

Les meves sensacions transcorren en mi, puix que elles em fan sentir la meva existència; amb tot i això, llur causa m'és estranya, puix que m'afecten malgrat que jo en tingui i malgrat que no depèn de mi ni produir-les ni anihilar-les. M'adono clarament, per tant, que la meva sensació que és en mi, i la seva causa o el seu objecte que és fora de mi, no són la mateixa cosa.

Així, no solament existeixo jo, sinó que existeixen d'altres éssers, a saber, els objectes de les meves sensacions; i encara que aquests objectes fossin només idees, sempre és cert que aquestes idees no són jo.

Ara bé, tot el que sento fora de mi i que actua sobre els meus sentits, ho anomeno matèria; i totes les proporcions de matèria que concebo reunides en éssers individuals, les anomeno cossos. D'aquesta manera totes les discussions dels idealistes i dels materialistes no signifiquen res per a mi: llurs distincions sobre l'aparença i la realitat dels cossos són quimeres.

Heus-me aquí ja tan segur de l'existència de l'univers com de la meva. De seguida reflexiono sobre els objectes de les meves sensacions; i, trobant en mi facultat de comparar-les, em sento dotat d'una força activa que abans no sabia que tingués.

Apercebre és sentir; comparar és jutjar i sentir no són el mateix. Mitjançant la sensació, els objectes se'm presenten separats, aïllats, tal com són a la natura; mitjançant la comparació, els remoc, els transporto --- per dir-ho d'alguna manera ---, els poso l'un damunt l'altre a fi de pronunciar-me sobre llur diferència o llur similitud, i generalment sobre totes llurs relacions. Segons jo, la falcutat distintiva de l'ésser actiu o intel·ligent és de poder donar un sentit al mot és. En va busco en l'ésser purament sensitiu aquesta força intel·ligent que sobreposi i després es pronunciï; no la podria veure en la seva naturalesa. Aquest ésser passiu sentirà cada objecte separadament, o fins i tot sentirà l'objecte total format per dos; però, en no tenir cap força per a replegar-los l'un damunt l'altre, mai no els compararà, poc els jutjarà.

Veure dos objectes a la vegada no és veure llurs relacions ni jutjar sobre llurs diferències; apercebre diversos objectes els uns fora dels altres no és nombrar-los. Puc heure alhora la idea d'un gran pal i la d'un pal petit sense comparar-les, sense judicar que l'un és més xic que l'altre, com jo puc veure a la vegada la meva mà sencera, sense fer el compte dels meus dits. Aquestes idees comparatives, més gran, més petit, ensems que les idees numériques d'un, de dos, etc., certament no són sensacions, per bé que el meu entendiment no les produeixi sinó en ocasió dels meus sentiments.

Hom ens diu que l'ésser sensitiu distingueix unes sensacions de les altres per les diferències que tenen entre ells aquestes mateixes sensacions: això demana explicaciò. Quan les sensacions són diferents, l'ésser sensitiu les distingeix per llurs diferències: quan elles són semblants, les distingeix perquè sent les unes fora de les altres. Altrament, ¿com dins una sensació simultània distingiria dos objectes iguals?, caldria necessàriament que confongués aquests dos objectes i els prengués com al mateix, sobretot dintre un sistema del que un hom pretén que les sensacions representatives de l'extensió no són pas estendibles.

Quan les dues sensacions a comparar són apercebudes, llur impressió és ja feta, cada objecte és sentit, tots dos són sentits, però la relaciò llur no és per això sentida. Si el judici d'aquesta relaciò només fos una sensació, i em provingués únicament de l'objecte, els meus judicis no s'equivocarien mai, puix que no és mai fals que sento el que sento.

¡Per què, doncs, m'equivoco sobre la relació d'aquests dos pals, sobretot si no són paral·les? ¿Per què dic, per exemple, que el petit és el terç del gran, mentre que sols n'és la quarta part? ¿Per què la imatge, que és la sensaciò, no s'ajusta al seu model, que és l'objecte? És que sóc actiu quan jutjo, és que l'operació que compara és defectuosa, i és que el meu entendiment, que jutja les relacions, barreja els seus errors amb la veritat de les sensacions, les quals sols mostren els objectes.

J. J. Rousseau, Professió de fe del vicari savoià

La crítica no està oposada al procediment dogmàtic de la raó en el seu coneixement pur en tant que ciéncia (car aquesta ha de ser sempre dogmàtica, ço és, estrictament demostrativa des de segurs principis a priori), sinó al dogmatisme, és a dir, la pretensió d'anar endavant solament amb un coneixement pur des de conceptes (el coneixement filosòfic), segons principis con els que la raó té en ús fa molt de temps, sense informacions de la forma ni del dret amb què hi ha arribat. Dogmatisme és, doncs, el procediment dogmàtic de la raó pura, sense crítica previa de la seus pròpia capacitat. Aquesta oposició, per consegüent, no ha de parlar a favor de la superficialitat xerraire, sota el presumptuós nom de popularitat, ni encara menys a favor de l'esceptisme, que procedeix sumàriament amb la metafísica sencera; la crítica és més aviat la necessària organització prèvia per a la promoció d'una sólida metafísica com a ciència, que per necessitat ha de ser realitzada dogmàticament i, segons l'exigència més estricta, sistemàticament; per tant, d'acord amb l'escola (no popularment). Aquesta exigència a la metafísica és impresicindible, car aquesta es compromet a realitzar el seu quefer totalment a priori i, en conseqüència, a plena satisfacció de la raó especulativa. En la realització del pla que la crítica prescriu, és a dir, en el futur sistema de la metafísica, cal, doncs, que seguim el sever mètode del famós Wolf, el més gran de tots els filòsofs dogmàtics, que fou el primer a donar l'exemple (i mitjançant aquest exemple esdevingué l'autor d'aquest esperit de solidesa, no extingit encara a Alemanya) de com prendre el camí segur d'una ciència gràcies a l'establiment reglament dels principis, la clara determinació dels conceptes, el rigor estipulat de les proves i la prevenció de salts temeraris en les deducions. Precisament per això mateix, Wolf hauria estat particularment capacitat per posar en aquest lloc una ciència com la metafísica si haguera tingut la pensada de preparar-se prèviament el camp per mitjà de la crítica de l'òrgan, és a dir, de la mateixa raó pura; una mancança que cal atribuir no tant a ell com a la dogmàtica forma de pensar de la seua época, i sobre la qual els filòsofs del seu temps i també tots els anteriors no tenen res a retraure's els uns als alres. Aquells que refusen la seua forma d'ensenyament i alhora el procediment de la crítica de la raó pura no poden tenir altra intenció que desfer-se dels lligams de la ciència i convertir el treball en joc, la certesa en opinió i la filosofia en filodòxia.

I. Kant, Crítica de la raó pura

Pensem ara particularment en la formació dels conceptes. Tota paraula esdevé inmediatament concepte pel fet de no estar destinada a recordar la vivència primitiva, singular i totalment individualitzada, quan ha d'adaptar-se, alhora, a innombrables casos més o menys semblants, és a dir, -estrictament- mai no idèntics. Tot plegat, a casos simplement diferents. Tot concepte naix d'equiparar allò que no és igual. Així com una fulla mai no és enterament igual a una altra, així el concepte de fulla es forma bandejant arbitràriament aquestes diferències individuals, oblidant els trets diferencials, i llavors provoca la representació, com si en la natura hi hagués quelcom més, a banda de les fulles, d'una mena de "fulla", una espècie de forma primordial sobre el model de la qual haurien estat teixides, dissenyades, exactament definides, acolorides, arrissades, pintades, però per mans maldestres, de manera que cap exemplar resultés ésser la reproducció correcta i fidel del model original. Nosaltres diem d'un home que és "honest". Perquè s'ha comportat honestament?, preguntem. La nostra resposta sol ésser: a causa de la seva honestedat. L'honestedat! Això significa de bell nou: la fulla és la causa de les fulles. No sabem res d'una qualitat essencial anomenada "honestedat" malgrat conèixer nombroses accions individuals, i per tant no iguals, que nosaltres equiparem, deixant de banda les dificultats i a les quals llavors anomenem accions honestes. A partir d'aquestes, a la fi, formulem unes qualitats occulta sota el nom d'"honestedat". Menystenir allò individual i allò real ens forneix el concepte, de la mateixa manera que ens proporciona la forma, mentre que la natura no coneix formes ni conceptes, com tampoc cap mena de gènere, sinó només una X que és per a nosaltres inaccessible i indefinible. També la nostra antítesi entre individu i génere és antropomòrfica i no brolla de l'essència de les coses, encara que tampoc no gosem dir que no li correspon: això seria de fet una afirmació dogmàtica i com a tal tan indemostrable com la seua contrària. Què és, doncs, la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, de metonímies, d'antropomorfismes, comptat i debatut una suma de relacions humanes, les quals han estat enaltides poèticament i retòrica, extrapolades, i que rera un ús perllongat, a un poble li semblen fermes, canòniques i vinculats; les veritats són il·lusions, de les quals hom ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut gastades i han perdut llur força sensible, monedes que han perdut llur efìgie i ara són considerades només com a metall, ja no com a monedes.

F. Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

La gran indústria ha creat el mercat mundial que el descobriment d'América havia preparat. El mercat mundial ha donat un impuls immens al comerç, a la navegació, a les comunicacions per terra. I aquest impuls, de retop, ha influït en l'expansió de la indústria i en la mateixa mesura que s'estenien la indústria, el comerç, la navegació i els ferrocarrils es desenvolupava també la burgesia, que acreixia el seu capital i arraconava totes les classes que perduraven de l'edat mitjana.

Veiem, doncs, com la mateixa burgesia moderna és el producte d'un llarg procés evolutiu, d'una llarga cadena de capgiraments en les formes de producció i de tràfic.

Cada una d'aquestes etapes del desenvolupament de la burgesia anà acompanyada del progrés polític corresponent. Estament oprimit sota el domini dels senyors feudals, associació comunal armada i autònoma, açí república municipal independient, allí tercer braç tributari de la monarquia, més endavant en l'època de la manufactura, contrapés a la noblesa en la monarquia limitada o en l'absoluta, base principal de les grans monarquies en general, conquerí finalment el poder polític exclusiu en l'estat representatiu modern des de l'establiment de la gran indústria i del mercat mundial. El poder estatal modern no és més que un comitè que administra els afers col.ectius de tota la classe burgesa.

La burgesia ha desenrotllat una funció altament revolucionària en la història.

La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no diga l'interès nu i <<pagament al comptat>> sense entranyes. Ha ofegat els sagrats estremiments de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malencolia petit-burgesa en les aigües gelades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi, i en el lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç sense escrúpols. En un mot, en el lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques, ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida.

La burgesia ha arrencat l'aurèola a totes les activitats que abans d'ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l'home de ciència en els seus treballadors a sou.

La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.

La burgesia ha posat al descobert fins a quin punt la manifestació brutal de la força, que els reaccionaris admiren tant en l'edat mitjana, trobava el seu complement més adequat en la ganduleria més indolent. Ha estat ella la primera a demostrar allò de qué ès capaç l'activitat humana. Ha acomplert meravelles ben diferents de les piràmides d'Egipte, dels aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha portat a terme expedicions ben diferents de les invasions dels bàrbars i de les croades.

La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instrumens de producció i, per tant, les relacions de producció i, per tant, la totalitat de les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d'existència de totes les classes industrials precendents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida estancades, rovellades, amb la seua seqüela de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguen consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot alló que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seua posició en la vida, les seues relacions recíproques.

La necessitat d'una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d'arrelar, arreu ha d'estrènyer relacions.

K. Marx I F. Engels, Manifest del Partit Comunista