Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

-Doncs aquest quadre, vaig fer jo, estimat Glaucó, cal aplicar-lo, tot ell, al que havíem dit abans, bo i comparant aquest àmbit que apareix a la vista amb l'habitacle de la presió, i la llum del foc d'allí amb el poder del sol; la pujada cap a dalt i la contemplació del d'allí dalt, si poses que és com l'ascensió de l'anima cap a la regió intel·ligible no t'erraras, almenys de com jo ho espero, ja que vols sentir-ho. Si s'escau que és vera aquesta meva opinió, déu ho sap, però a mi el que em sembla m'ho sembla així: en el món intel·ligible, l'última idea que es veu, i amb prou feines, és la del bé, i d'haver-la vista cal concloure que ella és arreu la causa de tot el recte i el bell, que ha parit, en el món que es veu, la llum i l'amo de la llum, que en el món intel·ligible és ella la mestressa que produeix la veritat i el coneixement, i que és a ella que cal que vegi qui ha d'obrar assenyadament, privadament i pública.

-Hi estic d'acord, va dir, també jo, almenys tant com m'és possible.

-Vinga, doncs, vaig fer jo, estigues també d'acord en això i no t'estranyis que els que han arribat allí no vulguin ocupar-se d'obres humanes sinó que llurs ànimes maldin per passar el temps allí dalt.Car és natural que sigui així, tant com és així en el quadre que ha estat explicat abans.

-Sí que n'és, de natural, va dir.

-¿I què? ¿Que penses que és cap meravella, vaig fer jo, que un que ve de la contemplació de les coses divines a les humanes ho faci tot malament, amb torpor, i es mostri del tot ridícul quan encara no hi veu bé i abans d'haver-se avesat prou a l'ombra en què es troba, si és forçat, en els tribunals o on sigui, a mantenir sobre aquest tema situant-se en la concepció que en tenen els que no han vist mai directament la justícia?

-No, no penso pas que sigui cap meravella, va dir.

-Ans algú que tingui seny, vaig fer jo, ha de recordar que els transtorns dels ulls són de dues menes i que tenen dues causes, tant el passar de la llum a l'ombra com de l'ombra a la llum. I, calculant que això mateix s'esdevé a propòsit de l'ànima, quan en vegi una d'agitada i incapaç de veure-hi, no ha d'esclafir a riure desenraonadament sinó que ha de considerar si no és que està en ombres, desavesada, perquè arriba d'una vida de més clara visió, es troba plena d'un esclat més radiant. I així, que tingui l'una per feliç pel que ha parit i viscut i que compadeixi l'altra, de la qual, si vol enriure-se'n, menys ridícul fóra que se n'enrigués d'ella que no pas de la que ve de dalt, de la llum.

-I ben a mida, va dir, que va el que dius.

-Cal doncs, vaig dir, que nosaltres creguem això en aquest respecte, si allò és ver: que l'educació no és com alguns diuen que és en llurs proclames, que diuen que quan no hi ha saber en una ànima ells n'hi posen, com si posessin visió en uns ulls cecs.

-Sí que ho diuen, va dir.

-Almenys el raonament d'ara, vaig fer jo, indica, quant al poder d'aprendre que hi ha en l'ànima de cadascú i a l'òrgan amb que ho fa cadascú, que, de la manera com l'ull no és girant-se amb tot el cos, així mateix s'ha d'apartar amb tota l'ànima del que s'esdevé, fins que sigui capaç d'endurar la contemplació d'allò que és i del més clar d'allò que és, ço que anomenen el bé. ¿O no?

-Sí.

Plató. La República

Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias, que com a escultor és un savi, i Policlet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que assenyalar la saviesa com essent la virtut d'una art. Pero hi ha gent que creiem que són savis de tota saviesa i no parcialment savis o savis "En alguna altra cosa" com diu Homer al Margites:

savi no el van fer els déus: ni en l'ara ni en la llaura ni en res més tampoc.

Fent així evident que el més exacte dels sabers fóra la saviesa. Cal dons al savi no només saber allò que resulta dels principis sinó, pel que fa als principis, encertar-ne el ver. De manera que la saviesa vindría a ser intel·ligencia i saber, com si, en tant que saber del de més honor, els capitanegés. Seria fora de lloc que algú cregués que la política o l'enteniment mereixen més aplicació, essent així que l'home no és pas el millor de tot el que hi ha al món. Si el que és sà i el que és bo es diferent per als homes i per als peixos, i el que és blanc o el que és dret no varia mai, també el ser savi tothom diria que no varia, però ser entenimentat sí. Així, diem que és entenimentat qui sap contemplar correctament allò que afecta específicament cada mena, la qual li serà encomanda. És per això que també entre les feres n'hi ha algunes que anomenem entenimentades, totes les que es fa palès que, en el referent a la pròpia vida, tenen mitjans de previsió. També és clar que saviesa i política no deuen ser la mateixa cosa. Perquè si cadascú anomena saviesa el que li és personalment útil, hi haurà moltes savieses. No una de sola sobre el que és bo per a tots els vivents sinó savieses diferents per a cada un; tal com s'esdevé amb la medicina, que no n'hi ha una de sola per a tots els éssers. Que si l'home és millor que els altres vivents? Això no fa cap diferència. Car també hi ha altres coses molt més divines que l'home, com per exemple els altres tan clars, dels quals l'ordre del món és compost. Del dit es fa evident que objecte de la saviesa i del saber i de la intel·ligència són les coses per natura més honorades. Raó per la qual Anaxàgoras i Tales i els savis com ells la gent diu que són savis, però no pas entenimentats, perquè veuen que ignoren el que els convé a ells, i sí, diuen que saben tot de coses extremes i admirables i difícils i divines, però que no són útils, aquestes coses, perquè ells no és els béns humanals el que cerquen. L'enteniment, en canvi, sí que se n'ocupa, del relatiu a l'home i de tot allò que mereix deliberació. Perquè, l'entenimentat, aquest és el treball que diem que més li escau, el de deliberar bé. I ningú no delibera sobre el que no pot ser altrament ni sobre el que no té un fi, i que sigui un bé per dur a la práctica, què és el millor per a l'home. L'objecte de l'enteniment no són només els universals sinó que li cal també coneixer cada cosa. Perquè l'enteniment és pràctic i la praxi s'ocupa de cada cosa d'una en una. És per això que hi ha gent, que no saben res, que són més pràctics que d'altres, que són saberuts. Així, un que sabés que les carns lleugeres són de més bon pair i més sanitoses, si, però, ignorava quines carns eren lleugeres, no és pas que fes gaire per la salut, aquest: més farà un que sàpiga que la carn de pollastre és lleugera i sanitosa. En això com en la resta guanyen la gent d'experiència, i l'enteniment és cosa pràctica, de manera que tots dos coneixements, l'universal i el particular, li calen, i més aquest darrer.

Arisòtil. Ética a Nicòmac

Adverteixo en els cossos dues classes de moviments, a saber, moviment comunicat, i moviment espontani o voluntari. En el primer, la causa motriu és estranya al cos mogut, i en el segon, està en ell mateix. No en conclouré que el moviment d'un rellotge, per exemple, és espontani; car si res d'estrany al ressort no hi obrés, no tendiria pas a redreçar-se i no estiraria la cadena. Per la mateixa raó, tampoc no faré concordar l'espontaneïtat amb els fluids, ni àdhuc amb el foc que fa llur fluïdesa.

Vós em preguntareu si els moviments dels animals són espontanis; us diré que no en sé res, però que l'analogia és a favor de l'afirmatiu. Em preguntareu encara com sé, doncs, que hi ha moviments espontanis; us diré que ho sé perque ho sento. Vull bellugar el meu braç i el bellugo, sense que aquest moviment tingui cap altra causa emmediata que la meva voluntat. En debades hom faria raonaments per a destruir-me aquest sentiment, és més fort que qualsevol evidència; serviria igual qyue si em provessin que no existeixo.

Si no hi hagués cap espontaneïtat a les accions dels homes, ni en res del que es fa a la terra, hom seria més engavanyat encara per imaginar la primera causa de tot moviment. Al meu parer, em sento tan persuadit que l'estat natural de la matèria és d'estar en repòs i que per ella mateixa no té cap força per a actuar, que en veure un cos en moviment penso tot seguit o que és un cos animat o que aquest moviment li ha estat comunicat. El meu enteniment refusa tota aquiescència a la idea de la matèria no organitzada que es mou per ella mateixa o que produeix alguna acció.

Tanmateix, aqust univers visible és matèria, matèria esparsa i morta, que en el seu tot no té res de la unió, de l'organització, del sentiment comú de les parts d'un cos animat, ja que és cert que nosaltres que som paryts no ens sentim gens ni mica en el tot. aquest mateix univers està en moviment, i en els seus moviments regulats, uniformes, sotmesos per lleis constants, no hi ha res d'aquesta llibertat que apareix en els moviments espontanis de l'home i dels animals. El món no és, doncs, un gran animal que es mou per ell mateix; els seus moviments, per tant, tenen alguna causa estranya a ell, que no adverteixo; la persuasió interior, però, em converteix en tan sensible aquesta causa, que no puc veure rodar el sol sense imaginar una força que l'empenyi, o que, si la terra gira, crec sentir una mà que la fa girar.

Si cal admetre lleis generals de les quals no copso pas les relacions essencials amb la matèria, ¿en que hauré avançat? En no tractar-se pas d'éssers reals, de substàncies, aquestes lleis tenen, doncs, algun altre fonament que més desconegut. L'experiencia i l'observació ens han fet conèixer les lleis del moviment; aquestes lleis determinen els efectes sense mostrar les causes; no basten pas per a explicar el sistema del món i la marxa de l'univers. Descartes amb daus formava el cel i la terra; però no pot donar la primera brandada a aquests daus, ni posar en joc la seva força centrífuga sense l'ajuda d'un moviment de rotació. Newton ha trobat la llei de l'atracció; pero aviat l'atracció sola reduiria l'univers a una massa immòbil: a aqesta llei ha calgut ajuntar una forçá projectil per tal de fer descriure corbes als cossos celests. Que Descartes ens digui quina llei física ha fet voltar els seus remolins; que Newton ens ensenyi la mà que llenbçà els planetes per la tangent de llurs òrbites.

Les primeres causes del moviment no es troben pas a la matèixa; ella rep el moviment i el comunica, però no el produeix.

J.J. Rousseau. La professió de fe del vicari saboià

Ara cal que trobem un criteri pel qual puguem distinguir amb seguretat entre un coneixement pur i un coneixement empíric. És cert que l'experiència ens ensenya que alguna cosa és feta de tal o de tal manera, però no ens ensenya que no puga ser altrament. Si hom troba, doncs, primerament una proposició, que és pensada alhora amb la seua necesitat, aleshores és un judici a priori; si, a més, aquesta proposició no deriva de cap altra que per si mateixa, per la seua banda, no siga vàlida com a preposició necessària, aleshores és absolutament a priori. Segonament: l'experiència no dóna mai als seus judicis una universalitat vertadera o estricta, sinó solament una universalitat suposada i comparativa (per inducció), de manera que cal dir pròpiament que, per que fa a allò que hem percebut fins ara, no hi ha cap excepció a tal o tal regla. Així, doncs, si un judici és pensat amb estricta universalitat, ço és, de forma que no hi és permesa com a possible cap excepció, aleshores aquest no és derivat de l'experiència, sinó vàlid absolutament a priori. La universalitat empírica no és, doncs, més que un augment arbitrari de la validesa, que passa de la que és vàlida en la majoria dels casos a la que ho és en tots, com és ara en la proposició: tots els cossos són pesants. En canvi, quan la universalitat estricta pertany essencialment a un judici, aleshores aquesta universalitat li assenyala una font particular de coneixemnet, és a saber, una capacitat del coneixement a priori i es troben inseparablement unides l'una a l'altra. Pero com que en l'ús de vegades és més fàcil mostrar la limitació empírica que no la contingència dels judicis, o algunes voltes també és més convincent mostrar la universalitat il·limitada que atribuïm a un judici que no la seua necesitat, és convenient servir-se separadament d'ambdós criteris pensats, cadascun dels quals és per si mateix infal·lible.

Ara, és fàcil de mostrar que en el coneixement humà hi ha realment judicis d'aquesta mena, necessaris i universals en el sentit més estricte, i, per tant, purs a priori. Si hom en vol un exemple de les ciències no cal sinó posar els ulls en totes les preposicions de la matemàtica; si hom vol un tret de l'ús més ordinari de l'enteniment, hi pot servir la proposició: tot canvi ha de tenir una causa. A més, en aquest darrer exemple fins el concepte d'una causa enclou tan manifestament el concepte de necessitat del lligam amb un efecte i el de la universalitat estricta de la regla, que aquest concepte es perdria per complet si hom volia derevar-lo, com féu Hume, d'una freqüent associació del que s'esdevé amb el que precedeix, i d'un costum que sorgeix (per conseqüent, d'una necessitat merament subjectiva) d'enllaçar representacions. També hom podria mostrar, sense necessitat de semblants exemples per provar la realitat dels principis purs a priori en el nostre coneixement, que aquest són indispensabloes per a la possibilitat de l'experiència mateixa, i, per consegüent, exposar-los a priori. Puix, l'experiència mateixa ¿d'on podria traure la certesa si totes les regles per les quals progressa foren sempre empíriques i, per tant, contingents? Per això, difícilment hom pot donar a aquestes regles el valor de primers principis.

I. Kant. Crítica de la raó pura