Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Així és el pur moviment de la natura, anterior a qualsevol reflexió; així és la força de la pietat natural, que els costums més depravats tenen encara dificultat a destruir, puix que hom veu tots els dies als nostres espectacles entendrir-se i plorar per les malaurances d'un desgraciat, que, en el lloc del tira, agreujaria encara els turments del seu enemic. Mandeville ha comprés ben bé que, amb tota llur moral, els homes mai no haguessin estat més que monstres, si la natura no els hagués donat la pietat en suport de la raó: no ha sabut veure, però, que d'aquesta única qualitat es desprenen totes les virtuts socials que vols disputar als homes. Fet i fet ¿què són la genorsitat, la clemència. la humanitat, sinó la pietat aplicada als febles, als culpables, o a l'espècie humana en general? La benevolència i àdhuc l'amistat són, ben mirades, productes d'una pietat constant, fixada sobre un objecte particular, car desitja que algú no sofreixi, ¿quina altra cosa és sinó desitjar que sigui feliç? Encara que fos veritat que la commiseració només és un sentiment que ens posa en el lloc del qui pateix, sentiment obscur i viu en l'home salvatge, desenrotllar però dèbil en l'home civil, ¿què importaria aquesta idea a la veritat que dic, sinó per donar-li més força? Fet i fet, la commiseració serà tant més enèrgica com mes intimament l'animal espectador s'identifique amb l'animal que sofreix. Ara, és evident que aquesta identificació ha degut ésser infinitament més estreta en l'estat de natura que en l'estat de raonament. La raó engendra l'amor propi, i la reflexió fortifica; és ella que recull l'home en si mateix; és ella que el separa de tot allò que el destorba i l'afligeix. És la filosofia que l'aïlla; és per ella que diu en secret, en presència d'un home sofrent: "Pereix, si vols; jo sóc a un lloc segur". Tan solament els perills de la societat sencera neguitegen el son tranquil del filòsof i l'arrenquen del seu llit. Hom pot degollar impunement el seu semblant sota la seva finestra; només cal que posi les seves mans sobre les orelles i que rumïi una mica per a impedir a la natura que es revolta en ell, d'identificar-lo amb el qui és assassinat. L'home salvatge no té pas aquest admirable talent; i, mancat de sapiència i de raó, ho, el veu sempre lliurar-se esbojarradament al primer sentiment de la humanitat. Als avalots, a les baralles dels carrers, el populatxo es congrega, l'home prudent s'allunya; és la púrria, són les marmanyeres les que separen els combatents i de les que impedeixen que la gent honrada s'assassini entre si.

És, doncs, ben veritat que la pietat és un sentiment natural, el qual, bo i moderant a cada individu l'activitat de l'amor a ell mateix, concorre en la conservació mútua de tota l'espècie. És ella la que ens duu sense reflexió en auxili dels que veiem patir; és ella la que, en l'estat de natura, fa el paper de les lleis, dels costums i de la virtut, amb l'avantatge que ningú no és temptat de desobeir a la seva dolça veu.

Rousseau, J.J. Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes.

Ara cal que trobem un criteri pel qual puguen ditingir amb seguretat entre un coneixement pur i un coneixement empíric. És cert que l'experiència ens ensenya que alguna cosa és feta de tal o de tal manera, però no ens ensenya que no puga ser altramen. Si hom troba, doncs, primerament una proposició, que és pensada alhora amb la seua necessitat, aleshores és un judici a priori; si, a més, siga vàlida com a proposició necessària, aleshores és absolutament a priori. Segonament: l'experiéncia no dóna mai als seus judicis una universalitat vertadera o estricta, sinó solament una universalitat suposada i comparativa (per inducció), de manera que cal dir pròpiament que, pel que fa a allò que hem percebut fins ara, no hi ha cap excepció a tal o tal regla. Així, doncs, si un judici és pensat amb estricta universalitat, ço és, de forma que no hi és permesa com a possible cap excepció, aleshores aquest no és derivat de l'experiència, sinó vàlid absolutament a priori. La universalitat empírica no és, doncs, més que un augment arbitrari de la validesa, que passa de la que és, doncs, més que un augment arbitrari de la validesa, que passa de la que és vàlida en la majoria dels casos a la que ho és en tots, com és ara en la proposició: tots els cossos són pesants. En canvi, quan la universalitat estricta pertany essencialment a un judici, aleshores aquessta universalitat li assenyala una font particular de coneixement, és a saber, una capacitat del coneixement a priori. La necessitat i la universalitat estricta són, doncs, distintius segurs d'un coneixement a priori i es troben inseparablement unides l'una a l'altra. Però com que en l'ús de vegades és més fàcil mostrar la limitació empírica que no la contingència dels judicis, o algunes voltes també és més convincet mostrar la universalitat il·lumitada que atribuïm a un judici que no la seua necessitat, és convenient servir-se separadament d'ambdós criteris pensants, cadascun dels quals és per si mateix infal·lible.

Ara, és fàcil de mostrar que en el coneixement humà hi ha realment judicis d'aquesta mena, necessaris i universals en el sentit més estricte, i, per tant, purs a priori. Si hom en vol un exemple de les ciències no cal sinó posar els ulls en totes les proposicions de la matemàtica; si hom vol un tret de l'ús més ordinari de l'enteniment, hi si hom vol un tret de l'us més ordinari de l'enteniment, hi pot servir la proposició: tot canvi ha de tenir una causa. A més, en aquest darrer exemple fins el concepte d'una causa enclou tan manifestament el concepte de necessitat del lligam amb un efecte i el de la universalitat estricta de la regla, que aquest concepte es perdria per complet si hom volia derivar-lo, com féu Hume, d'una freqüent associació del s'esdevé amb el que precedeix, i d'un costum que sorgeix (per consegüent, d'una necessitat merament subjectiva) d'enllaçarrepresentacions. També hom podria mostrar, sense necessitat de l'experiència mateixa, i per consegüent, exposar-los a priori. Puix, l'experiència mateixa ¿d'on podria traure la certesa si totes les regles per les quals progressa foren sempre empíriques i, per tant, contingents? Per això, difícilment hom pot donar a aquestess regles el valor de primers principis. Tanmateix, podem acontentar-nos ací d'haver exposat l'ús pur de la nostra capacitat de coneixement com un fet juntament amb els seus senyals distintius. Però no simplement en judicis, sinó fins en conceptes, hom pot mostrar que alguns d'aquests tenen un origen a priori. Suprimiu poc a poc de vostre concepte de l'experència d'un cos tot allò que és empíric: el color, la duresa o la blanesa, la pesantor i encara la impenettrabilitat; sempre resta, però, l'espai que aquest cos (que ara ha desaparegut del tot) ocupava i que no podeu suprimir. Igualment, si del vostre concepte empíric de tot objecte, corporal o no corporal, suprimiu totes les propietats que us ensenya l'experiència, no podreu, tanmateix, prendre-li aquela per mitjà de la qual el penseu com a substància o com a inherent a una substància (per bé que aquest concepte encloga més determinació que el concepte d'un objecte en general). Així, doncs, cal que confesseu, portats per la necessitat amb què aquest concepte se us imposa, que té el seu lloc en la nostra capacitat de coneiximent a priori

I. Kant. Crítica de la raó pura.

La producció de la vida, tant la pròpia en el treball com la d'altri en la procreació, ara ja apareix com una relació doble: d'una banda una relació natural, d'una altra banda una relació social, social en el sentit en què s'entén una col·laboració de nombrosos individus, tant se val en quines condicions, de quina forma i amb quin objectiu. D'això resulta que un determinat mode de producció o estadi industrial és sempre lligat a un determinat mode de producció o estadi industrial és sempre lligat a un determinat mode de cooperació o estadi social, i aquest mode de cooperació és també una "força productiva"; també és evident que a Alemanya es fa impossible d'escriure aquesta història, perquè els alemanys estan mancats no solament de la capacitat de comprensió i del material, sinó també de la "certesa sensible" i a l'altra banda del Rin no es poden fer experiències sobre aquestes coses, perquè la hostòria hi ha deixat de caminar. D'antuvi, doncs, ja apareix entre els homes una connexió materialista condicionada per les necessitats i pel mode de producció, connexió que és tan antiga com els homes mateixos, i que adopta sempre formess noves, i que, doncs, ofereix una "història" sense que a banda d'aquesta hi hagi cap bajanada de caràcter polític o religiós que uneixi els homes pel seu compte.

Només ara, després d'haver considerat quatre moments, quatre aspectes de les relacions històriques originàries, només ara trobem que l'home també té "consciència". Però, i ja des d'un principi, no pas com a consciència "pura".

D'antuvi, l'"esperit" duu en ell mateix la maledicció "d'anar ple" de matèria, matèria que açí es presenta en la forma d'alenades d'aire en moviment, de sons..., en un mot, de llenguatge. El llenguatge és tan antic com la consicència; el llenguatge és la consciència pràctica, existent, la consciència real. I el llenguatge neix, com la consciència, només de la necessitat, de la necessitat de comunicació amb altres homes. On hi ha una relació, aquesta existeix per a mi; l'animal no "es relaciona" amb res en absolut. Les relacions de l'animal amb d'altres no existeixen, per a ell, com a relacions. La consciència ès, doncs, des d'un principi, un producte social, i ho continuarà sent mentre existeixin homes. Naturalment, la consciència de la connexió limitada amb d'altres persones i coses externes a l'individu que esdevé autoconscient; a l'ensems és la consciència de la natura, que en un principi es presenta davant els homes com una força absolutament estranya, omnipotent i inexpugnable, davant la qual els homes es captenen d'una manera purament animal i per la qual es deixen dominar com les bèsties; és, doncs, una consciència purament animal de la natura (religió natural),

Mark, K; Engels F. La ideologia alemanya.

"Seria una interpretació totalment errònia d'aquessta doctrina suposar que predica la indiferència egoista, que pretén que els éssers humans a la vida no tenen cap mena de relació en llurs conductes respectives i que no han de preocupar-se per la prosperitat o el benestar dels altres, tret que llurs propis interessos no en siguin afectats. En lloc d'una disminució hi ha necessitat d'un increment de l'acció desinteressada per a promoure el bé dels altres. Però la benevolència desinteressada per a promoure el bé dels altres. Però la benevolència desinteressada pot trobar altres instruments que fuets i flagells, tant en un sentit liseral com metafòric, per a persuadir la gent del que és el seu bé. Sóc la darrera persona a menysvalorar les virtuts de la pròpia estumació. Només són segones en importància, si és que ho són, a les socials. L'objecte de l'educació és el conreu de totes dues per un igual. Però fins i tot l'educació obra tant per convicció i persuasió com per compulsió, i les virtuts de la pròpia estimació haurien de ser inculcades precisament quan el període de l'educació és ja clos, emprant la força de la persuasió. Els éssers humans es deuen ajust els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per a escollir entre l'un i l'altre. S'haurien d'esperonar tothora a incrementar l'exercici de les seves facultats superoprs i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants. Però no té cap criatura humana dotada d'ús de raó que no pot fer-ne. Ella mateixa és la persona més interessada en el seu propi benestar i l'interès que qualsevol altre, llevat d'alguns casos de fort lligam personal, hi pot tener, és fútil, comparat amb aquells que ella mateixa hi té. L'interès que la societat hi té individualment (tret de la seva conducta quan concerneix els altres) és fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte als seus propis sentiments i circumstàncies, l'home o la dona més vulgars tenen mitjans de coneixement que superen incommensurablement els que pot posseir qualsevol altre. La interferència de la societat amb la intenció de prevaler sobre el judici i propòsits llurs en allò que només els concerneix, cal que es basi en persumpcions generals, que poden ser totalment falses i, encara que siguin certes, corren el risc de ser aplicades malament als casos individuals per persones no millor farniliaritzades amb les seves circumstàncies que les que els examinen simplement des de fora. Així, doncs, en aquesta esfera dels afers humans, la individualitat té el seu camp d'acció propi. En el mutu capteniment del éssers humans, cal que s'observin en la majoria dels casos regles generals per tal que la gent sàpiga a què atenir-se, però el que fa als interessos de cadascú la seua espontaneïtat individual té dret a exercitar-se lliurement. És possible que els altres li brindin ajut al seu judici, exhortacions per a enfortir la seva voluntat, que fins i tot representin imposicions, però en tot cas ell té la darrera paraula. Tots els errors que pugui cometre contra els consells i les admonicions són contrarestats amb extrem pel mal de deixar que els altres el compel'leixin a fer el que jutgen el seu propi bé.

Stuart Mill, J. Sobre la llibertat