Imatge 1. Temple de Posidó. 440 a. C.
Imatge 2. Atenea Niké. Kalícrates. Acròpolis d'Atenes, 427-424 a.C.
Imatge 3. Teatre d'Epidaure, segle IV a.C.
... la diferència més profunda que separa la polis grega del burg
prehel·lènic és l'aparició del temple com a ànima de la ciutat i objectiu
primordial gairebé únic de l'arquitectura. El temple constitueix una unitat
tancada en si mateixa, que per estar subjecta a estudiades mesures de
proporció i ritme, no s'acomoda a reduccions o eixamplaments sense un greu
detriment de la seua bellesa. El temple és la casa d'un déu, més exactamente
la casa de l'estàtua d'un déu, on el fidels mai no es reuneixen en assemblea.
Tot el cerimonial religiós, els sacrificis inclusive, es desenvolupa fora del
temple... En aquests mateixos paratges, a l'ombra del temple, la vida grega
floreix en certs aspectes: allí se santifiquen les lleis i eles tractas, o
s'escolta la veu dels oracles; allí la ciutat dedica estàtues als seus
campions olímpics...
Blanco Freijeiro, A. Arte Griego. 1971
Imatge 1. Violí penjat de la paret. Pablo Picasso.1913
Imatge 2. Carrer de Dresden. Kirchner. 1907
Allò que distingeix el cubisme de l'antiga pintura, és que no és un art
d'imitació, sinó un art de concepció que tendeix a elevar-se fins a la
creació".
Com que representa la realitat-concebuda o la realitat-creada, el pintor
pot donar l'aparença de tres dimensions, pot en certa manera "cubicar". No
podria si simplement reporduïra la realitat-vista, com no fóra que creara un
efecte en reducció o en perspectiva, cosa que deformaria la qualitat de la
forma concebuda o creada.
Cirlot, Lourdes. Primeras vanguardias artísticas.
("Apollinaire, Guillaume. Meditaciones estéticas, los pintores cubistas").
Barcelona, 1995
...el terreny comú d'enteniment era, sobretot, l'impuls de destrucció de
les velles regles i de realització de l'espontaneïtat de la inspiració,
cadascun a través del seu propi temperament. Kirchner escrivia: -la pintura
és l'art que representa en un pla un fenomen sensible... el pintor transforma
en obra d'art la concepció de la seua experiència...-. És un dels punts de
partida de la poètica de l'expressionisme: no poder patir una llei ni una
disciplina i obeir, en canvi, a les pressions emotives del propi ser.
... Hi ha alguna cosa en aquests artistes que els dóna una fesomia
particular. La seua pintura no és quasi mai agradable, ni hedonista, ni
brillant; ben al contrari, hi ha sempre en ella alguna cosa d'estrident, de
groller, i fins i tot d'híbrid.
De Micheli, Mario. Las vanguardias artísticas del
siglo XX. Madrid, 1999
Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis
universitaris
