Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Tot animal té idees, puix que té sentits: àdhuc combina les seves idees fins a un cert punt, i l'home no difereix en això de la bèstia sinó en el grau; alguns filòsofs han aventurat fins i tot, que hi ha més diferència entre alguns homes que no pas entre algun home i una determinada bèstia. No és doncs, tant l'enteniment el que fa la distinció específica entre els animals i l'home, com la seva qualitat d'agent lliure. La natura mana a tot animal, i la bèstia obeeix. L'home experimenta la mateixa impressió, però es reconeix lliure de consentir o de resistir; i sobretot és en la consciència d'aquesta llibertat que es manifesta l'èspiritualitat de la seva ànima; car la física explica d'alguna manera el mecanisme dels sentits i la formació de les idees, però en la potència del voler o, més aviat, d'escollir, i en el sentiment d'aquesta potència, sols es troben actes purament espirituals, sobre els quals res no expliquen les lleis de la mecànica.

Tanmateix, tot i que les dificultats que envolten totes aquestes qüestions deixessin algun espai per a discutir sobre aquesta diferència entre l 'home i l'animal, hi ha una altra qualitat molt específica que els distingueix, qualitat sobre la qual no pot haver-hi rèplica; és la facultat de perfeccionar-se, la qual, amb l'ajuda de les circumstàncies, desenrotlla succesivament totes les altres, i resideix en nosaltres, tant en l'espècie com en l'individu; mentre que un animal és al cap d'alguns mesos com serà tota la seva vida, i la seva espècie al cap de mil anys, com era el primer any d'aquest mil·lenari. ¿Per què només l'home és sotmès a tornar-se imbècil? ¿No serà que retorna així al seu estat primitiu i que mentre la bèstia, la qual res no ha adquirit i tampoc res no ha de perdre,sinó també amb l'expressió de la necessitat i, per tant, completament a priori i per mers conceptes. Ara bé, sobre aquests principis sintètics, és a dir, d'ampliació, descansa tot el propòsit últim del nostre coneiximent especulatiu a priori; car els principis analítics són, en efecte, d'aliò més importants i necessaris, però només per aconseguir la claredat dels conceptes qué hom eixigeix per a una síntesi segura i extensa, com per a una adquisició realment nova.

I. Kant. Crítica de la Raó Pura.

Vol algú mirar cap avall i contemplar el misteri de com es fabriquen els ideals a la terra? Qui té valor per a fer-ho...? Esplèndid! Aquí la mirada s'obre vers aquest obra-dor fosc. Espereu una mica, senyor Indiscret i Temerari. Els vostres ulls han d'acostumar-se primerament a aquesta llum falsa que s'irisa. Així! Prou! Ara parleu! Qué s'esdevé allí al dessota? Expliqueu allò que veieu, vós que sou l'home de la curiositat més perillosa. Ara sóc jo el qui escolta.

No veig res, però sento molt millor. Es tracta d'un murmuri i d'un xiuxiueig cauts, malignes, suaus, que provenen de tots els angles i de tots els racons. Em sembla que hom diu mentides. Una suavitat dolça s'enganxa a cada so.No hi ha dubte que la feblesa ha de convertir-se fal·laçment en mèrit i guany.Es exactament tal com vós heu dit.

Endavant!

I la impotència que no es rescabala es converteix en "bondat ", la baixesa plena de temença es converteix en humiltat, la submisió a aquells qui s'odia es converteix en "obediència" (és a dir,obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que en té molta, la seua actitud d'esperar a la porta, la seva actitud d'haver d'esperar necessàriament, rep aqui un bon nom: el de "paciència ", i s'anomena tambè la virtut. El fer de no poder venjar-se s'anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó(" com que ells no saben pas el que fan, només nosaltres sabem el que ells fan!") Hom parla també de amor als seus enemics i, a més, sua. Endavant!

No hi ha cap dubte que tota aquesta gent que murmura i ho falsifica tot és miserable, per bé s'apleguen mútuament. Em diuen, tanmateix, que la seva misèria és una elecció i una distinció de Déu, que hom pega als gossos que més estima. Diuen també que tal vegada aquesta misèria és una preparació, una prova, un enseyament. Potser és més que tot això. Potse és quelcom que un dia serà compensar i pagat amb interessos enormes, no en or, sino en felicitat. Això ho anomenem "la benaurança."

Endavant!

Ara em volen fer creure que ells no solament són millor que els podersosos, que els senyors de la terra, els gargalls dels quals han de llepar(no per por, certament, no per por, sinó perquè Dèu ordena de respectar qualsevols superioritat), em volen fer creure que no solament són millors, sinó que també són més "feliços" o, si més no, que un dia seran més feliços. Prou, tanmateix, prou! No puc suportar-ho més. És una atmosfera dolenta. Una atmosfera dolenta! Em fa l'efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes.

No! Espereu una mica! Encara no heu dit res de l'obra mestra d'aquests nigromàntics que produeixen blancor, llet i innocència a base de tot allò que és negre. ¿No heu notat quina és la seva plenitut pel que fa al refinament? No heu notat quina és el seu tripijoc propi d'artistes, tan agosarat, tan fi, tan enginyós, tan mentider?Pareu esment! Aqueste bèsties de celler, plenes de venjança i d'odi, ¿què en fan concretament de la venjança i de l'odi? Heu sentit alguna vegada aquests mots? Si haguésseiu de refiar-vos únicament de les seves paraules, ¿sospitareu que us trobeu manifestament enmig dels homes del ressentiment?

F. Nietzsche. Genealogia de la moral.

El mot "teoria" es remunta a uns orígens religiosos: el representant que les ciutats gregues eviaven al festival públics s'anomenava theoros.En la theoria, és a dir, tot observant com a espectador, el representant s'aliena en els fets sagrats.En l'ús filosòfic del llenguatge, la theoria es tradueix en la visió del cosmos. Com a contemplació del cosmos, la teoria ja pressuposa la delimitació entre l'ésser i el temps que, amb el poema de Parmènides, funda l'ontologia i retorna al Timeu de Platò: reserva al logos un ens purificat d'inestabilitat i incertesa i cedeix a la doxa el regne del que és perible. Però quan el filòsof contempla l'ordre immortal, no pot dinó igualar-se ell mateix les proporcions que contempla tant en els moviments de la natura com en la sucessió harmoniosa de la música; es forma a si mateix per mitjè de la mimesi. La teoria entra a formar part de la praxi quotidiana pel camí de l'adaptació de l'ànima al moviment ordenat del cosmos: la teoria estampa la seva forma en la vida, es reflecteix en l'actitud del qui se somet a la seva disciplina, en l'ethos.

Aquest concepte de teoria i d'una via en la teoria ha determinat la filosofia desd dels seus inicis. Marx Horkheimer va dedicar una de les seves investigacions més significatives a la divisió entre teoria en el sentit d'aquesta tradició i teoria en el sentit de la crítica. Avui, després de gairebé una generació, reprenc aquest tema. Parteixo d'un assaig de Husserl publicat si fa no fa a la mateixa època. Llavors Husserl es va deixar guiar precisament pel concepte de la teoria al qual Horkheimer oposà un concepte crític. Husserl no tracta de les crisis en les ciències, sinó de la seva crisi en tant que ciència, ja que "en la misèria de la nostra vida aquesta ciència no té res a dir-nos". Sense vacil·lar, com gairebé tots els filòsofs abans d'ell, Husserl adopta com a criteri de la seva crítica una idea de coneixement que manté aquella relació platònica de la teoria pura amb la praxi vital. No és el contingut informatiu de les teories, sinó la formació d'un hàbit meditatiu i il·lustrat entre els mateixos teòrics la que al capdavall engendra una cultura científica. La marxa de l'esperit europeu semblava tenir per objectiu el naixement d'una tal cultura científica. Amb tot, Husserl veu amenaçada aquesta tendència històrica després del 1933. Està convençut que en realitat el perill no amenaça des de fora, sinó des de dins. Atribueix la crisi al fet que les disciplines més avançades, la física al davant de tot, han abandonat allò que realment pot anomenar-se teoria.

J. Habermas. Coneixement i Interés.