Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Però l'art del càlcul, com el del nombre, versa sobre el nombre.

I tant que sí.

Sí, en grau extrem.

Serien, en conseqüència, dels ensenyaments que estem buscant, pel que sembla. Car l'home de guerra, força li és aprendre-les per raó de la tàctica, com a l'amant de la saviesa emergir d'allò que s'esdevé per raó d'engrapar allò que és o no arribar mai a posseir l'art del càlcul.

Sí que és així, va dir.

I el nostre guardià, almenys, s'escau que és alhora home de guerra i amant de la saviesa.

Prou.

Convindria, doncs, Glaucó, imposar per llei aquest ensenyament i convèncer els qui han de participar en les qüestions de més gran importància en la ciutat que han d'anar cap a l'art del càlcul i emprendre'n l'estudi no pas sense entrar-hi a fons sinó fins arribar gràcies al coneixement a la contemplació de la natura del nombres, no exercitant-s'hi com a comerciants o mercaders, de cara a vendre i a comprar, sinó pensant en la guerra i en la més gran facilitat amb què l'ànima es podrà girar d'allò que s'esdevé cap a la veritat i l'essència.

Això és parlar bé, va dir.

I ara, doncs, vaig fer jo, que hem parlat de l'ensenyament relatiu al càlcul, m'adono també de fins a quin punt és cosa subtil i per a nosaltres, atés el que busquem,manta vegada útil si hom s'hi esmerçava per tal d'haver-ne coneixement i no pero mercadejar.

¿En quin, sentit? va dir.

En el que suara dèiem, que duu l'ànima molt amunt i la força a discórrer sobre els nombres sols, de cap manera acceptant que, havent-li proposat nombres que tenen cos, visible o tangible, hom discorri sobre ells. Car prou que saps que els experts en el tema, si algú en el discurs provava de tallar la unitat, en fan escarni i no ho accepten, ans, si tu els en vas tornant el canvi en moneda petita, ells ho completen impedint que no sembli que la unitat no és una unitat sinó moltes parts.

I tant que és veritat, va dir, el que dius.

¿Qué et penses doncs, Glaucó, que si algú preguntava, a aquesta gent extraordinària, sobre quins nombres calculeu, de quina mena són que la unitat sigui com vosaltres la considereu, igual cada una a cada una en tot i per tot i ni amb una petita diferència, sense tenir en ella mateixa cap part?", ¿què penses que respondrien?

Jo, almenys, això: que parlen de coses que és permés només de discernir i que no és ni gens ni mica possible de tractar de cap altra manera.

¿Ho veus doncs, vaig fer jo, amic meu, que aquest ensenyament es veu venir que ens és de debò necessari, ja que és palès que força l'ànima a usar l'enteniment de cara a la veritat mateixa?

Plató. La Republica.

Assolir de jove una recta inclinació cap a la virtut és difícil si el jove no es nodreix en lleis que l'hi inclinin. Viure assenyadament, amb vigoria, no és plaent a la majoria, i altrament tampoc als joves. D'aquí que el nodriment i la manera de viure dels joves cal que siguin establerts per les lleis, perquè allò que passa a formar part del caràcter no és dolorós. No és suficient, però que de joves assoleixin un nodriment i un esmerç rectes; no, també després, quan es fan homes, cal que vistuin d'aquesta manera i en facin el propi caràcter, i és en aquest sentit que tenim menester de lleis, i en general sobre la vida entera, car la majoria és més per la necessitat que per la raó que es convencen de ser manats, i més pels càstigs que pel bell. Per aquesta raó hi ha qui creu que els legisladors cal que exhortin cap a la virtut i hi facin anar a la gent cap endavant per gràcia del bell, amb l'esperança que el que ja han adquirit un caràcter honest els escoltara, però que, per als que no obeeixen i per als que no hi tenen inclinació naturals, cal imposar normes correctives i càstigs, i el incurables, cal fer-los fora dels límits de la ciutat. En efecte, l'home honest, que viu de cara al bell, es convenç de ser manat per la raó, mentre el dolent, que desitja el plaer, només entén el càstig dolorós, com una bèstia sota el jou. Per això diuen també que cal que aquests càstigs siguin el més contraris possible als palers que desitgen. I si doncs, tal com dèien, per ser un bo home cal que hagi estat nodrit i acostumat bellament, i a més que visqui, en conseqüència, d'una manera honesta i res roí no dugui mai a terme, ni de grat ni de desgrat, això fóra així per als que pugin viure segons una intel·ligéncia i un orde recte, que tingui força. I doncs la imposició paterna d'ordre no té prou força per obligar, ni en general l'autoritat de cap home sol, ni que sigui rei o res així. La llei, però, si que té mitjans per obligar, perquè és raó que procedeix d'un enteniment i una intel·ligencia. Dels homes, els que s'oposen als impulsos dels altres, encara que facin corectament a fer-ho, els altres abominen, mentre que la llei no és pas destestada pel fet que mana fer l'honest.

Aristòtil. Etica a Nicòmac.

En l'home noble s'esdevé exactament el contrari: concep la idea fonamental de "bo" d'una forma prèvia i espontánia, és a dir, a partir de la seua pròpia persona, i només a partir d'això es fa una idea d'allò que és "dolent". Aquest concepte de "dolent" d'origen noble i aquella idea de "pervers" sorgida de la perola de cervesa que és l'odi insaciable -el primer concepte complementari, mentre que el segon concepte és quelcom d'original, el començament, l'acte veritable dins la concepció d'una moral dels esclaus -són molt diferents,per bé que ambdós termes, "dolent" i "pervers", es contraposen en apareça a la mateixa idea de "bo". Tanmateix, la idea de "bo" no és la mateixa. Basta que hom es pregunti qui és pròpiament "pervers" en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta estricta és aquesta: precisament l'"home bo" de l'altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement acolorat, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment. En aquest punt, no volem negar una cosa:aquell qui ha conegut els "homes bons" només com a enemics, també no ha conegut res més que enemics perversos, i els mateixos homes que foren reprimits d'una forma tan dura per la moralitat, per la veneració, pels costums, per l'agraïment i sobretot per la vigilància mútua, per la rivalitat inter pares, aquells homes que d'altra banda es manifestaren en llur capteniment mutu amb una tendència tan creadora pel que fa a la conisderació envers els altres, a l'autodomini, a la delicadesa, a la fidelitat, a l'urc i a l'amistat, no són molt millors cap enfora, allí on està l'element aliè, allí on comença la naturalesa aliena, que bèsties de rapinya deixades en llibertat. Allí gaudeixen de la llibertat tocant a qualsevol obligació social, a la selva s'alliberen de la tensió que produeixen una reclusió i un tancament excessius en la pau de la comunitat, tornen a la innocència pròpia de la consciència de les bèsties de rapinya, com a monstres alegres i contents que retornen tal vegada d'un seguit horrible d'assasinats, d'incendis, de violacions, de tortures, amb una insolència i una serenitat anímica similar a les dels estudiants que només han fet una entremaliadura, convençuts que els poetes tindran altra vegada quelcom per a cantar i per a lloar durant molt de temps.

F.Nietzsche. La genealogia de la moral.

Una autocomprensió positiivsta de les ciències nomològiques més aviat afavoreix la substitució de l'acció instruïda per mitjà de la tècnica. Dirigeix la utilizació de les informacions científico-empíriques sota el punt de vista il·lusori que el domini pràctic de la història es pot remetre a la disposició tècnica dels processos objectivats. Les conseqüències de l'autocomprensió objectivista de les ciències hermenèutiques no són pas menys greus. Sostreu un saber esterilitzat de l'apropiació reflexiva de les tradicions operants i en lloc d'això reclou la història en el museu. Guiades pel punt de vista objectivista de la teoria constituïdora de fets, les ciències nomològiques i hermenèutiques es complementen pel que fa a les seves conseqüencies pràctiques. Mentre les hermenèutiques s'allunyen del compromís amb la relació tradicional, les nomològiques, a partir del fonament enlluernador d'una història desbancada, expulsen la praxi vital exclusivament al cercle de funcions de l'acció instrumental. La dimensió en la qual els subjectes actuants es podrien comprendre racionalment sobre els seus objectius i finalitats, es lliura a la foscor de la simple decisió entre els ordres de valor cosificats i els poders irracionals de la creença. Quan una reflexió que, com la filosofia antiga, es comporta objectivament enfront de la història, s'apodera d'aquesta dimensió que han abandonat tots els bons esperits, el positivisme venç en el més alt nivell, com en el cas de Comte.Aquest és el cas quan la ccrítica nega acríticament la seva pròpia relació amb l'interès emancipador del coneixement en favor de la teoria pura.

J.Habermas. Coneixement i interès.