Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

La terra tova de les llengües.

Hem arribat ja a les llengües. Deia Gabriel Ferrater que "tothom té idees sobre el llenguatge i, com que la majoria d'aquestes són supersticions absurdes, el lingüista no té cap més remei que combatre-les o, com a mínim, oblidar-les." Hom pot pensar que el lingüista és un personatge ben estrany que, en el clos de casa seva o en l'agitació brogidora dels departaments universitaris, parcialment esmorteïda per les parets folrades de volums gruixudíssims, compta i recompta fonemes i morfemes, regira estructures sintàctiques i disecciona els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. N'hi ha que ho fan i que deixen per a l'hora del café les converses sobre la vida i la mort. D'altres, però s'estimen més de no incórrer en esquizofrènies i volen anar d'impurs per la vida, abraçant llengües i parlants, assumint que són humans i que la lingüística com a ciència del llenguatge dels humans s'ocupa, també del món i de la gent que hi viu. El lingüista, si així ho vol, farà santament si s'enfronta a les "supersticions absurdes" i, potser més que cap altre especialista, podrà argumentar contra la ignorància i contra la barbàrie (que de tot n'hi ha). Els seus coneixements tècnics i la modulació lingüística dels seus aixomes ètics li forniran la plataforma necessària des de la qual podrà contribuir a la construcció d'un món on els parlants no siguin menystinguts pel fet de ser pocs, de viure arraconats o de fer servir la seva llengua.

La tipologia de les opinions llingüístiques és molt variada: hi ha qui veu com a essencials les diferències quantitatives (llengües de molts o de pocs parlants; amb moltes o poques paraules); qui es creu amb autoritat per discriminar les llengües sobre la base d'un sentit més o menys musical (llengües dolces o aspres; clares o fosques); qui pontifica sobre el grau més gran o més petit de complexitat (llengües difícils o fàcils); qui creu que hi ha llengües curtes (monosil·làbiques) i llargues... Totes aquestes opinions vénen viciades d'orígen perquè hi ha el partidisme de la llegua pròpia, presa com a punt de referència no reconegut: si el color vermell ens xoca és perquè vivim immergits en els blaus del cel i del mar, en el verd de la natura i el color torrat de la terra; és per aixó, més o menys, que ens sobta un camp de blat, ple de roselles.

Algunes d'aquestes opinions prenen la forma de judicis de valor("L'alemany és un llengua aspra"); d'altres són pseudo-judicis de fet: si algú diu que l'esquimal té pocs parlants, pot voler dir que aquesta llengua no és ben bé una llengua, que és una relíquia o abscés empipador. El veritable judici de fet seria, més aviat, aquest altre: "la lengua èsquimo té, miler amunt, miler avall, 85.000 parlants". Malgrat tot, opinions com les que he esmentat són poca cosa si considerem la tipología de les opinions incluïdes; de les que es poden difondre des d'un poder amb intencions mai confessades de debó: es diu que hi ha llengües de cultura, internacionals, aptes per a la literatura, la redacció de les lleis i per al comandament dels exèrcits; llengües de procés capaces per al diàleg amb els ordinadors més sofisticats... i llengües amb les quals no es pot fer res de tot aixó. I, si en el cas anterior hi havia partidisme de la llengua pròpia, ara hi ha els intents de la consolidació i engrandiment de l'estat i de tota la seva àrea de influència. Ningú no ens vol salvar; només ens volen fidels, uniformes i productius.

Amb graus diversos, el prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del racisme aplicat a les llengües i a tots els seus parlants. El meliquisme lingüístic pot portar a l'exaltació de la pròpia llengua i aquesta, sense saber-ho ni demanar-ho, es veurà obligada a acomplir tot de funcions per a les quals no estava preparada: de ser un instrument neutre per a la comuncació, l'expressió del pensament i la consolidació dels humans com a éssers intel·ligents, esdevé estendard, eina de dominació i àdhuc d'extermini; una llengua, considerada més apta que d'altres, pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en instrument de silenci.

Jesús Tuson

Mal de llengües.