Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Ans algú que tingui seny, vaig fer jo, ha de recordar que els transtorns dels ulls són de dues menes i que tenen dues causes,tant el pasar de la llum a l'ombra com de l'ombra a la llum. I, calculant que això mateix s'esdevé a propòsit de l'ànima, quan en vegi una dagitada i incapaç de veure-hi, no ha d'esclafir a riure desenraonadament sinó que ha de considerar si no és que està en ombres, desavesada, perquè arriba d'una vida, més clara visió, es troba plena d'un esclat més radiant. I així, que tingui l'una per feliç pel que ha patit i viscut i que compadeixi l'altra, de la qual, si vol enriure-se'n, menys ridícul fóra que se n'enrigués d'ella que no pas de la que ve de dalt, de la llum.

-I ben a mida, va dir, que va el que dius.

-Cal doncs, vaig dir, que noslatres creguem això en aquest repecte, si allò és ver: que l'educació no és com alguns diuen que és en llurs proclames, que diuen que quan no hi ha saber en una ànima ells n'hi posen, com si posessin visió en uns ulls cecs.

-Si que ho diuen, va dir.

-Almenys el raonament d'ara, vaig fer jo, indica, quant al poder d'aprendre que hi ha en l'ànima de cadascú i a l'òrgan amb que ho fa cadascú,que de la manera com l'ull no és girant-se amb tot el cos, així mateix s'ha d'apartar amb tota l'ànima del que s'esdevé fins que sigui capaç d'endurar la contemplació d'allò que és i del més clar d'allò que és, ço que anomenen el bé. ¿O no?

-Sí.

-En conseqüència, vaig fer, l'educació seria una art d'això, de dirigir l'òrgan, de trobar la manera més fácil i eficaç de fer que es giri, no l'art d'infondre-li el veure sinó d'adreçar-lo, car el veure ja el té, encara que no girat correctament ni mirant com caldria.

Sembla que sí, va dir.

Les altres virtuts, que en diem de l'ànima, s'esdevé que es troben molt a prop de lesdel cos -sí, perquè si no s'hi troben d'antuvi s'hi infonen al capdavall amb el costum i la pràctica-; la del coneixement, en canvi, resulta que pertany, segons que sembla, a quelcom més diví que allò que més ho sigui, que mai no perd el seu poder i que es coverteix, segons sigui dirigit, en útil i bo o bé en inútil i dolent. ¿O és que no t'has adonat, dels que hom diu que són malvats, però savis, amb quina llestesa mira llur animeta i amb quina penetració destria alló vers el que és gira, que no és que tingui la vista malament, i que està forçada a servir a la maldat, de manera que, com més agudament miri, més serán els mals que dugui a efecte?

Plató. La Republica.

Després del dit, és sobre el plaer que ens queda per discórrer, perquè sembla que el plaer viu especialment amb els del nostre llinatge. Raó per la qual els mestres és amb plaer i dolor que timonegen l'educació dels joves. Sembla, de cara a la virtut del caràcter, que la cosa més gran és agradar-se del que cal i odiar el que cal. S'estenen per tot l'arc de la vida, aquestes coses, i hi tenen importància i són mitjà per a la virtut i la vida feliç. De fet, els homes escullen el plaent i defugen el dolorós. Un assumpte tal que poc semblaria possible de deixar de banda, i que altrament ha estat objecte de molt de debat. N'hi ha que diuen que el plaer és un bé mentre d'altres, ben al contrari, que és cosa enterament roïna; els primer perquè probablement estan convençuts que això és així, els segons perquè creuen que és millor per a la nostra vida mostrar el plaer entre les coses roïnes -i no hi fa res que no ho sigui-; donat que arrossega cap a ell gran nombre de gent i els esclavitza als plaers, per això cal menar-los en sentit contrari per veure de portar-los a un punt mig. Però més aviat no és ben dit, això: en matèria de sentiments i de coses dutes a la práctica, les paraules que s'hi refereixen són menys creïbles que els fets. Quan fan un so desacordat amb els sentits, es desacrediten i hi comprometen la veritat. En sembla que demostri que això és el que passa sempre amb plaer, car no és pas propi de la majoria, anar fent distincions. Fa l'efecte, en fi, que, de les paraules, les veres són no únicament més útils de cara al conèixer sinó també per a la vida. Quan canten d'acord amb els fets resulten creïbles i per això predisposen els que hi vénen d'acord a viure segons elles. D'aquestes reflexions, prou, que ara discorrerem del que ha estat dit sobre el plaer.

Aristotil. Etica a Nicomac.

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d'aquells éssers privats de la veritable reacció de la activitat, que només es consideren indemnizats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d'una afirmació triomfant de la seua pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon començament qualsevol "exterioritat", qualsevol "negació de la pròpia essència", i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors -aquesta direcció necessària devers l'exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d'una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d'actuar en general. Radicalment, la seua acció és una reacció. El cas contrari s'esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seua contraposició únicament per afirmar-se ella mateixa d'una manera encara més agraïda, encara més joiosa. La seua concepció negativa referent a allò que és "baix","vulgar","dolent", constitueix només una pàl·lida i tardana imatge de contrast en relació amb la seua positiva concepció fonamental, amarada per complet de vida i de passió:"nosaltres, el nobles, els bons, els bells, els feliços!" Quan la forma noble de valoració atempta i peca contra la realitat, això s'esdevé en relació amb l'esfera que no coneix prou, que rebutja certament de conèixer veritablement: en certes circumstàncies no comprèn l'esfera que menysprea, la de l'home vulgar, del poble baix. D'altra banda, cal considerar que en tot cas el sentiment de menyspreu, de la mirada desdenyosa, de la mirada de superioritat. fins i tot suposat que falsegi la imatge d'allò que menysprea, restarà molt lluny d'aquella falsificació amb la qual l'odi reprimit, la venjança de l'impotent, maltracta el seu adversari -in effigie, naturalment. De fet, en el menyspreu es barreja massa negligència, massa despreocupació, massa desatenció i impaciència, àdhuc massa autosatisfacció, perquè sigui capaç de tranformar el seu objecte en una veritable caricatura i en un monstre.

F. Nietzsche. La genealogia de la moral.

Sense dubte, la constel·lació del coneixement i l'interès no és la mateixa en totes les categories. Certament, en aquest nivell aquella autonomia sense pressupòsits en la qual el coneixement només copsa la realitat teorèticament per tal de posar-la després al servei d'interessos aliens al coneixement, sempre és una parença. Però l'esperit pot remetre's a la relació d'interessos que ha vinculat prèviament el subjecte i l'objecte, i això està reservat únicament a l'autoreflexió. Aquesta pot en certa mesura recuperar l'interès, tot i que no pot anul·lar-lo.

No és casual que les mesures de l'autoreflexió s'hagin deslliurat de la indefinició característica en la qual els estàndards de tots els altres processos de coneixement necessiten una poderació crìtica. Son teorèticament certes. L'interès en l'emancipació no i tan sols s'insinua, sinó que pot ser reconegur a priori. Allò que per natura ens realça, és l'únic estat de coses que podem conèixer per la seua natura:el llenguatge. Amb la seua estructura, l'emancipació és posada per a nosaltres. Amb la primera proposició, s'expressa inequívocament la intenció d'un conses universal i espontani. Emancipació és l'única idea que dominen en el sentit de la tradició filosòfica. Potser per això l'ús que fa del llenguatge l'idealisme alemany, segons el qual la "raó" conté tots dos punts d'inflexió: voluntat i consciència, no és del tot obsolet. Raó significativa alhora la voluntat de raó. En l'autorreflexió, un coneixement pel coneixement tendeix a la realització de la reflexió com a tal. Per tant, la meua quarte tesi afirma: en la força de l'autorreflexió, coneixement i interès són una sola cosa.

J.Habernas. Coneixement i interès.