Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Em sembla,doncs,cert que no solament els gov erns no han començat pel poder arbitrari, el qual no és més que la corrupció,el terme extrem que al capdavall els mena a l'única llei del més fort, de la qual ells foren de primer antuvi el remei; sinó que, encara que haguessin començat així,essent aquest poder per la seva naturalesa il·legítim, no ha pogut servir de fonament a les lleis de la societat, ni, en conseqüència,a la desigualtat d'institució.

Sense entrar ara en les recerques que encara estan per fer sobre la natura del pacte fonamental de tot el govern, em limito, tot seguint l'opinió comuna, a considerr aquí l'establiment del cos polític com un ver contracte entre el poble i els caps que s'elegeix; contracte per mitjà del qual les dues parts s'obliguen a l'observança de les lleis que hi són estipulades i que formen els lligams de llur unió. Havent reunit el poble, pel que toca a les relacions socials, totes les seves voluntats en una sola, tots els articles sobre els quals aquesta voluntat s'explica esdeven lleis fonamentals que obliguen tots els membres de l'Estat sense ecepció, i l'una de les quals regula la selecció i el poder dels magistrats encarregats de vetllar per l'excursió de les altres. Aques poder s'entén a tot allò que pot mantenir la constitució, sense arribar a poder canviar-la. Hom hi afegeix honors que fan respectables les lleis i llurs ministres, i per a ells personalment, prerrogatives que els recompensen dels penoso treballs que costa una bona administració. El magistrat, per la seva banda, s'obliga a no usar del poder que li és confiat més que segons la intenció del comitents,a mantenir cadascú en el tranquil gaudi del que li pertany, i a preferir en qualsevol ocasió la utilitat pública al seu propi interés.

Abans que l'experiència hagués mostrat, o que el coneixement del cor humà hagués fet preveure els abusos inevitabes d'una tal constitució, aquesta degué semblar tant millor quant els mateixos que estaven encarregats de vetllar per la seva conservació hi eren els més interessats: car, en estar només establerts la magistratura i els seus drets sobre les lleis fonamentals, així que foren destruïdes, els magistrats cessarien d'ésser legítims,el poble no estaria ja obligat a obeir-los; i com que no hauria estat el magistrat,sino la llei,la que hauria constituït l'essència de l'Estat, cadascu tornaria de dret a la seva llibertat natural.

Rousseau. Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes.

Ara bé, en cert sentit aquesta mena de coneixement ha de ser considerada també com a donada,i la metafísica,per bé que no ho siga en tant que ciència, és certament real en tant que disposició natural (metaphysica naturalis). Car la raó humana, sense ser moguda per la mera vanitat de saber molt, és impulsada per la seua pròpia necessitat i continua avançant irresistiblement fins a qüestions que no poden ser respostes per cap ús empíric de la raó ni per principis manllevats d'aquest ús, i per això en tots els homes, així que en ells la raó s'eixampla fins a l'especulació, realment sempre hi ha hagut, i continuarà havent-hi, alguna mena de metafísica. I sobre aquesta hom es planteja ara la qüestió:

¿Com és possible la metafísica a títol de disposició natural? Es a dir, ¿com naixen de la naturalesa de la raó humana universal les qüestions que la raó pura es planteja a si mateixa, i que, per la seua pròpia necessitat, està impulsada a respondre tan bé com li és possible?

Però com que en tots els assaigs fets fins ara per respondre aquestes qüestions naturals -per exemple, si el món té un començament o si existeix des de l'eternitat, etc. -sempre hi han estat trobades contradiccions inevitables, no és possible donar-se per satisfet amb la capacitat racional pura mateixa, de la qual, en efecte, sempre naix alguna metafísica (siga quina siga) -sinó, que ha de ser possible arribar, pel que fa a ella, a la certesa del saber o de la ignorància dels objectes, és a dir, a una decisió sobre els objectes de les seues qüestions o sobre la capacitat o incapacitat de la raó de judicar alguna cosa en relació amb els seus objectes; per tant, a eixamplar amb confiança la nostra raó pura o posar-hi barreres determinades i segures. Aquesta darrera qüestió, que deriva del problema universal esmentat, podria ser, amb justícia, la següent ¿com és possible la metafísica com a ciència?

La crítica de la raó, doncs, al capdavall porta necessàriament a la ciència; per contra, l'ús dogmàtic de la raó sense crítica porta a assercions sense fonament, a les quals hom pot oposar-ne d'altres igualment aparents, i, per consegüent, porta a l'escepticisme.

Kant. Crítica de la raó pura.

De bell nou, vaig fer jo, has oblidat, amic, que això no importa a la llei, que hi hagi un tipus de gent a la ciutat que visqui d'allò més bé, sinó que s'aplica a aconseguir que sigui així, pertot, a la ciutat, ajuntant amb harmonia els ciutadans, convencent-los i a la força, fent que tothom faci partíceps els altres del servei que és capaç d'oferir al comú; i ella mateixa, la llei, fent-ne, d'homes així, a la ciutat no per a deixar que cada un es giri cap a on vulgui sinó per a servir-se d'ells, ella, de cara a tenir ben lligada tota la ciutat.

- És ver, va dir, me n'havia oblidat.

- I ara, Glaucó, fixa't, vaig dir, que no serem injustos amb els que hi ha entre nosaltres que estimen la saviesa sinó que és just el que direm, forçant-los a tenir cura dels altres i a vigilar-los. Perquè els direm que ja és natural que els que hi ha com ells a les altres ciutats no participin en els treballs de les seves, car es fan ells mateixos i no per voluntat de l'organització de la ciutat en cadascuna, i és just que qui és per ell mateix i no deu a ningú la seva criança no tingui en l'ànim retribuir a ningú pel relatiu a la seva criança. A vosaltres, en canvi, nosaltres, per a vosaltres mateixos i per a la resta de la ciutat, us hem engendrat com a cabdills i reis d'un rusc, havent-vos educat més bé i més a fons que no ho estan aquells altres, i més capaços de participar en totes dues coses. Heu de baixar, doncs, cadascú amb la seva part, a la casa dels altres i avesar-vos a contemplar l'ombrívol; un cop avesats hi veureu mil vegades més bé que el d'allí i sabreu, cada imatge, què és i de què, donat que ja heu vist el ver en allò que respecta tant al bell com al just com al bo. I així la nostra i vostra ciutat viurà en aquest món d'aquí baix i no en el dels somnis, que és on ara viuen la major part de ciutats sota uns homes que lluiten amb ombres els uns contra els altres i s'aixequen per haver el govern, com si fos un gran bé. I la veritat és aquesta: en la ciutat en que menys desitgin governar els que hagin de fer-ho, forçosament s'hi ha de viure millor i sense alçaments, ben al contrari de la que tingui uns governants que ho desitgin.

- I tant que sí, va dir.

- ¿Creus, doncs, que el que hem criat, en sentir aquestes raons no ens faran cas i no voldran contribuir a l'esforç comú, cadascú amb la seva part, i viure purament els uns amb els altres molt de temps?

-No, no pot ser, va dir. Car darem ordres justes a homes justos. Però sí que passarà que cadascun d'ells anirà al governament com si es tractés d'una forçosa obligació, ben al contrari del que passa als qui governen avui en dia a totes les ciutats

-Sí, bon company, així és -vaig fer jo. Si te'n pots sortir de trobar, per als qui han de governar, una vida millor que el govern, aleshores te'n sortiràs de tenir una ciutat ben administrada: l'única, en efecte, en què governaran els rics que ho són de debò, no d'or sinó de la riquesa que cal tenir per ser feliç, una vida bona i assenyada. Si, en canvi, són pobres i indigents de béns particulars els qui van als càrrecs públics, creguts que ha està bé de treure'n botí, aleshores no hi ha manera, perquè el govern esdevé objecte de lluites i aquesta guerra, que és de dins de casa, els destrueix, a ells i a tota la resta de la ciutat.

-És ben veritat, va dir.

Plató. La República, llibre VII.

Puix s'ha escaigut que abans hem dit que cal escollir el mig, i no l'excés ni la manança, i puix el mig és tal com la recta raó diu, anem per parts amb aquest tema. En el capteniments de qué hem parlat, en tots ells com també en el cas de molts altres, hi ha un blanc al qual apuntant qui té raciocini tensa i amolla; i el que es troba al mig, que diem que és entre l'excés i la manança, té un cert limit: que sigui segons la recta raó. Ara que dir aixó, tot i que sigui ver, no és gens clar. Car, en tots els casos en què algú es preocupa de quelcom que forma part d'un saber, això nés veritat de dir, que no cal ni augmentar ni reduir l'esforç ni la indolència sinó mantenir-se al mig i segons la recta raó. Però tenim això sol, ningú no sabria més: per exemple, no sabria quins remeis van bé pel cos qui digué que els prescrits per l'art mèdica i segons qui la té, aquesta art. Raó per la cual cal, també en el cas dels capteniments de l'ànima, no solament que sigui ver el que ha estat dit sinó també delimitar la qüestió de qué ès la recta raó i quin el seu limit.

En dividir les virtuts de l'ánima dèiem que unes eren de caràcter i les altres de l'intel·lecte. Les del caràcter ja les hem tractades. De les altres, bo i haver/ començat a parlar de l'ánima dèiem que unes eren del caràcter i les altres de l'intel·lecte. Les del caràcter ja les hem tractades. De les altres, bo i haver començat a parlar de l'ànima, diguem-ne el següent. Abans ha estat dit que són dues les parts de l'ànima: la que te raciocini i la irracional. I ara s'excau de dividir de la mateixa manera pel que fa a la que és racinal i assumir que hi ha dues que tenen raciocini: una en la que contemplem el que és una de tal manera que els seus principis no accepten ser altrament, i una altra en la que contemplem el que sí que ho accepta. Perquè, respecte de les coses que són genèricament diferents, és natural, que hi hagi, respecte de cada una d'elles, una part de l'ànima genèricament diferent, si justament és el cas que el coneixement els pertany segons una mena de semblança i afinitat. S'anomeni una d'aquestes la part del saber i l'altra la de la raó. En efecte, deliberar i raciocinar són una mateixa cosa, i ningú no delibera sobre res que no accepta ser altrament, de manera que la racional és una part de la que té raó. Cal que considerem, doncs, de cada una d'elles quina té el millor capteniment, perquè aquesta serà la virtut de cadascuna. La virtut, però fa referència a un treball que li és propi.

Aristòtil. Ética a Nicomac.