El 24 de setembre de 1810, després de les desídies i les resistències de
la Regència, va tenir lloc l'acte inaugural de les Corts a l'església d'Isla
de León -San Fernando-, a Cadis.
La transcendència de les Corts de Cadis arranca del fet mateix que la seua
celebració arribara a ser realitat (...).La correlació de forces presents va
fer factible que n'eixira no ja una mera reforma de la monarquia, sinó una
obra d'encuny revolucionari que, pel que ens correspon tractar ací, es
concretava ni més ni menys que en el disseny d'un nou model d'Estat, el
liberal-burgés, que arraconava l'edifici polític de l'Antic Règim i els
fonaments jurídics de les estructures socials sobre les quals se
sustentava.
Arostegui, J (coord.). "El fin del reformismo".
Historia de España, vol. 9, Madrid, 1982.
Un sol fet és determinant en tota la trajectòria de l'Estat liberal fins a
la seua crisi final de 1931: els representants de les classes obreres no van
seure en els escons de les Corts fins a l'any 1910, data en que va ser elegit
el primer diputat socialista. En el moment de màxima, per bé que precària,
representació obrera, en les Corts de 1923, amb set escons (1,7% sobre 409),
el parlament va ser dissolt pel general Primo de Rivera... Resultava evident
que el govern representatiu es referia a una representativitat genuïnament
burgesa i dels estrats privilegiats els diputats dels quals legislaven en el
parlament, sumant sistemàticament el 98% o el 99% de tots els escons. El
sufragi universal es va reimplantar el 1890, però en la cambra baixa de les
Corts (en el Senat mai no va posar els peus un sol representant de les
classes obreres) la minoria socialista, que concorria normalment a les
eleccions, no va poder aconseguir mai, no ja el nivell que assolien els
altres partits socialistes en els parlaments nacionals i respectius, ni tan
sols aconseguiria un equivalent al de les seues forces sindicals. D'altra
banda, la massa obrera espanyola tenia una inclinació invencible a
l'abstencionisme motivada en la naturalesa de la seua situació social i
evidentment en les posicions apoliticistes de l'anarquisme preponderant o
anarco-sindicalisme.
Descartades les classes obreres de la representació nacional, el problema
polític de l'estat liberal radicava en el grau de dosificació representativa
que s'adjudicarien la burgesia i els estaments privilegiats residuals. Entre
el Congrés i el Senat d'un costat i l'alternança de partits en el parlament i
en el govern d'un altre, calia reconéixer necessàriament que la immensa
majoria de les classes burgeses, els sectors preeminents (Església, exèrcit,
alta administració política, etc.) van trobar el seu moment i els seus
interessos representats, emparats i defensats en el parlament gràcies a les
normes jurídiques que en demanen i a tot l'equilibri de poders en vigència
durant la Restauració.
Martínez Cuadrado, M.:La burguesia conservadora.
Alianza Universidad, 1978
Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis
universitaris