Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

No fa molt, l'aprenentatge d'una segona llengua es recolzava, en gran mesura en la memorització de llistes de paraules pertanyents a àrees lèxiques o camps de vocabulari. Cal creure amb fe cega que un mètode com aquest era el responsable principal del fracàs espectacular i sistemàtic en l'aprenentatge de les anomenades "llengües estrangeres".

Com he dit ja en un parell d'ocasions, el vocabulari, tot i ser part d'una llengua, no és allò que la caracteritza com a sistema humà de comunicació: els ximpanzés, els ocells i d'altres espècies animals també posseeixen un lèxic lligat als desitjos, jocs i esdeveniments immediats i concrets; però els manca la sintaxi: són animals lèxics; no gramaticals.

D'un primer ministre britànic, molt famós, hom lloava el domini del vocabulari que, amb força, exageració, se suposava proper als cinquanta mil mots. Sense saber-ho, els qui s'embaladien amb aquesta habilitat s'adjudicaven al polític un lloc poc vistós en el fil llarg i pacient de la història evolutiva.

El domini d'una llengua és, per damunt de tot, el control de les seves estructures gramaticals. Una llista de deu mil mots és del tot inservible i no ens permetrà de mantenir la conversa més trivial; en canvi, dos-cents o tres-cents mots bàsics i de gran freqüència d'us afegits a un coneixement de l'organització interna de la llengua faran que ens en sortim prou bé en els afers normals de la vida quotidiana.

Una llengua no s'aprén en un diccionari i n'és la prova el fet que costa molt d'assolir una competència acceptable en el domini de les melodies entonatives d'una llengua que són senyals indicadors de les cohesions estructurals.

Una llengua és la seva organizació: l'arquitectura oracional (les proposicions dels elements, les concordances, les condicions de subordinació, les permissions quant al desplaçamen d'alguns components sintagmàtics); el sistema de referències interoracionals (el joc de les anàfores, l'art envitricollat de les substitucions pronominals múltiples); la morfologia i el significat dels temps verbals; la correlació temporal; el règim preposicional...

Tot això és part important de l'estructura formal d'una llengua i és això el que haurà de descobrir aquell qui arribe a tenir-ne la perícia.

Jesús Tuson. El luxe del llenguatge. 1986.